Començo pel principi: jo vaig dir que l’entrada de Rússia a Ucraïna no es produiria, i ho justificava així: una guerra es fa per guanyar-la i per guanyar-hi, i en la guerra que la invasió havia de produir no hi havia res a guanyar. Però sí que hi ha coses a guanyar, encara que no siguin exclusivament beneficis econòmics a curt termini, que també.

Penso que aquest fet, la invasió, s’emmarca en la transició de model que va començar amb la crisi sistèmica iniciada el 2007 i en què encara ens trobem. Recordeu que la depressió, la crisi sistèmica que va començar el 1929, va acabar definitivament el 1947, després de concloure la crisi de la postguerra. A partir d’aquell moment, el nou model, el que ha estat el “nostre model”, es va imposar al món occidental (a Espanya molt més tard) i es va anar expandint per diversos països a mesura que es van anar incorporant al món capitalista, uns amb rapidesa, com el Japó; d’altres després d’un, diguem-ho així, ajustament, com en en el cas de la Xina, i d’altres molt més tard i bastant a contrapèl, com Rússia, amb una particularitat: abans del 1991 no existia en la història de Rússia ni, per descomptat, en cap dels actuals països en què es va descompondre l’URSS, la més mínima ombra de la manera d’operar capitalista.

Els anys han anat passant i el nou model ja es troba gairebé implantat a tot el planeta: poder i influència incontenible de les corporacions; oligopolització de les relacions productives; influència absoluta i en tots els ordres de la tecnologia; concentració del capital i, per consegüent, de la riquesa; retrocés del model de protecció social; assumpció que la desigualtat és inevitable i que l’única manera de pal·liar-la és la renda bàsica… En l’aspecte econòmic, penso que ja està tot dibuixat; la política cada cop té una menor importància, si és que alguna vegada n’ha tingut (quan la política ha anat al davant de les decisions econòmiques fonamentals?). I en aquest context, quan encara estem en procés de superació dels efectes que ens ha deixat el virus, es produeix la invasió d’Ucraïna per part de Rússia.

D’entrada: qui guanya amb la invasió? Els especuladors de futurs de commodities. Els productors de commodities, sobretot els de commodities fonamentals. Qui s’ocupa de la logística del seu emmagatzematge i distribució. També els grans traders especialitzats en el comerç d’aquestes commodities. Els grans fons tenidors de deute (i els bancs centrals en tenen molt). I els fabricants i les comercialitzadores de béns bàsics, com ara aliments i medicines. Tanmateix, tot i ser un conglomerat nombrós i amb molt de pes, és a dir, poder, penso que no en tenen suficient per posar en marxa un moviment d’aquestes dimensions. Aleshores, què més i qui més hi guanya?

Segons la meva opinió, la invasió d’Ucraïna suposarà l’inici del procés de reformulació final de l’equilibri internacional. A ¿El fin de la Historia? (1989), Francis Fukuyama exposava que la història que havíem conegut havia acabat en haver-se produït la victòria del model econòmic liberal amb base democràtica. La seva tesi va ser criticada, començant pel títol que donava al seu assaig, però penso que va encertar de ple en veure que l’evolució d’aquest model econòmic liberal estava esgotant el seu camp d’existència i que amb el final de la guerra freda es passaria a una altra manera de fer les coses que seria liberal però no necessàriament com ho havia estat fins a aquell moment.

Avui la Xina és una potència, mentre que el 1989 no ho era; avui els Estats Units estan llastrats per una sèrie de debilitats –divisió ideològica del país en dos, estancament de la productivitat– i el 1989, no; i a pesar de la reunificació d’Alemanya i de l’ampliació de la UE cap a l’est, Europa segueix fraccionada –fins i tot més fraccionada– en tres Europes a causa de la situació econòmica dels seus estats membres. I Rússia ha superat molta de la frustració que va suposar la desaparició de l’URSS el 1991. No obstant això, el planeta segueix vivint en un escenari pre-1989.

Penso que qui més guanyarà amb la situació actual és la Xina, la qual cosa accelerarà l’apropament a aliats, com Rússia, que en un altre moment no s’hauria produït. No penso en termes militars, sinó econòmics, i geopolítics. Rússia i la Xina tenen moltes coses per oferir-se, tenen moltes coses per obtenir l’una de l’altra; la Rússia i la Xina d’avui, no les del conflicte de Damansky del 1969. I ambdues tenen influència en diversos escenaris, i no només en països en vies de desenvolupament.

Segons la meva opinió, Europa hauria hagut d’oferir un acord de col·laboració econòmica a Rússia, Bielorússia, Ucraïna i Moldàvia després de la guerra freda, de la mateixa manera que es va produir l’apropament a les repúbliques bàltiques; és a dir, Europa hauria hagut de jugar la carta europea i no tant l’atlàntica (que convenia més al Regne Unit).

La invasió d’Ucraïna tindrà dos grups de conseqüències. D’una banda, un increment de preus d’una sèrie de béns l’oferta dels quals disminuirà (disminució que els especuladors estan desitjant). D’altra banda, la creació de dos blocs dialècticament enfrontats tot i que units pels interessos de les corporacions globals que ja operen en tots dos. I en mig, una sèrie d’economies, molt dependents, que patiran especialment l’augment dels costos provocat per la incertesa als mercats –tant per la banda de les importacions com de les exportacions– i els problemes d’insuficiència recaptatòria davant una situació estructuralment dèbil. La d’Espanya és i serà una d’aquestes economies.

La invasió d’Ucraïna serà l’acte final d’una òpera que va començar el 1947 amb l’inici de la guerra freda i que hauria pogut finalitzar el 1991 amb la dissolució de l’URSS. Però una història no acaba quan ho dictamina un assagista, sinó quan els interessos que mouen aquesta història es compleixen. Un final wagnerià avui és impossible, perquè ningú viuria per explicar-lo, per la qual cosa és més idoni sortir d’escena i que cadascú continuï pensant el que vulgui mentre els negocis segueixin fluint. Els danys col·laterals? Sí, bé, són col·laterals i, per tant, no cotitzen.

En qualsevol cas no oblideu que el divendres 25 de febrer, dos dies després de la invasió, les principals borses del planeta van tancar totes en verd. En un verd d’un to molt intens. La resta és passat. (Suggeriment: guardeu les imatges adjuntes: ja són part de la història. Font: Bloomberg).