La lleugera baixada en l’índex de preus del gener va ser un miratge fugisser. Circumstàncies com el canvi d’escenari geopolític global han fet que l’IPC del febrer es disparés fins a rècords oblidats des dels anys vuitanta del segle passat i arribés al 7,4%, segons les dades oficials difoses ahir per l’institut d’estadística estatal, l’INE, que també va informar de la taxa global de l’Estat, dues dècimes superior a la catalana i també rècord secular, un 7,6%.

Electricitat i gas, subministraments bàsics de les llars i del funcionament de la producció de les empreses, així com els combustibles fòssils per al transport, han rebut amb pujades insòlites els vents de guerra de l’est d’Europa i han contradit les expectatives de millora que els experts pronosticaven per a aquest any. De retruc, aquests encariments, sumats als mals auguris d’escassetat de determinades primeres matèries com els cereals o l’oli de gira-sol, han repercutit en tota mena de productes bàsics i la cistella de les llars ja pateix l’impacte de les pujades.

Comprar aliments de primera necessitat com ara pa, oli, carn, cafè, arròs o fruita ja fa molt més mal a la butxaca que fa un any, amb encariments significatius com ara els de l’oli d’oliva, que es paga un 30,6% més car que fa dotze mesos, o les pastes alimentàries, que costen gairebé un 20% més. El pa s’ha apujat un 6,4% i l’arròs un 9,4%, per no parlar de les enfilades de l’electricitat, que en un any s’ha encarit un 80,5%; del gas natural, un 12,1%, i dels combustibles líquids, un 52,3% més cars.

I si el repunt de l’últim més és alarmant, les perspectives encara ho són més. Alfons Fernández, membre del Col·legi d’Economistes de Catalunya, no descarta que la inflació continuï l’escalada fins a arribar, molt probablement, a “taxes de dos dígits”. Aquest pronòstic funest es basa, segons Fernández, en un seguit de factors que formen “la tempesta perfecta” per a l’escalada de preus i que contradiuen radicalment les prediccions que els economistes feien a principi d’any, que esperaven un descens suau del nivell de preus. “Aleshores –recorda Fernández– l’argument que servia per augurar una moderació en els preus era que la inflació s’explicava per un problema de demanda, que no es podia satisfer per factors com el trencament de les cadenes de subministrament; ara, en canvi, ens trobem davant d’un escenari de crisi en l’oferta”.

El nou panorama bèl·lic de proximitat genera una situació “incontrolada” i de difícil solució. Per Fernández, qualsevol mesura que pugui prendre l’autoritat monetària continental, el Banc Central Europeu (BCE), tindrà un efecte nul.

Així, si el BCE s’havia plantejat reduir estímuls financers i potser apujar els tipus d’interès orientats a controlar la demanda i amb aquesta la inflació, “ara aquestes eines perden la seva eficàcia, ja que per molt que es facin servir, els problemes d’oferta actuals persistiran”.

Per Fernández, els efectes de les sancions econòmiques imposades a Rússia prefiguren una nova onada d’inflació: “Rússia quedarà aïllada, sense importar ni exportar, i això vol dir que tot el que hi compràvem des d’Europa s’encarirà, començant pels productes energètics i els cereals.”

I tot i que hi haurà països menys dependents d’aquests productes, com ara l’Estat espanyol i els més occidentals dins del continent, “els encariments acabaran arribant-hi en forma d’inflació importada”, ja que igualment continuarem adquirint productes i serveis dels estats més directament afectats per la crisi, com ara Alemanya.