L’Andreu Flores Flores, el soldat republicà rescatat de l’oblit 84 anys després de ser enterrat en una fossa comuna al mas de Santa Magdalena de Móra d’Ebre, era el meu avi. L’avi invisible que mai no vam conèixer i de qui havíem sentit a parlar molt poc, per no dir gens, i només quan la iaia Lola va quedar vídua en segones núpcies de l’avi Jaume, un home senzill, bondadós, fumador i cafeter.

Mai no vam saber res del nostre avi biològic, tret que havia mort a la guerra quan el seu fill, el meu pare, tenia pocs mesos. La iaia Lola només conservava tres fotos de l’avi Andreu i recordava que havia vingut d’Andalusia a Canet de Mar amb la mare i un germà amb qui després de la seva mort no va tenir mai més relació. Parlar d’aquest passat, present però invisible, era un tema tabú, com ho era parlar de la guerra i sobretot dels vençuts.

El fil roig que ens uneix amb aquest soldat desconegut, però sempre present, va tornar a bombar sang fa poques setmanes, quan una trucada de la direcció general de Memòria Democràtica ens anunciava que havien trobat i identificat les seves restes. L’avi invisible tot d’una es fa present i les preguntes ens aclaparen: qui som i d’on venim? La seva sang corre per les nostres venes i per la dels nostres fills, i la dels fills dels nostres fills. Tots nosaltres existim, també, gràcies a ell, el soldat desconegut que de cop i volta ha retornat a les nostres vides. El nostre pare, l’avi Pepitu, ens va deixar el 2018 sense ni tan sols poder-se imaginar que tres anys després les restes del seu pare descansarien al seu costat, en un modest nínxol del cementiri d’Arenys de Munt, on descansaran també algun dia les de la nostra mare. Han passat 84 anys des que l’avi Andreu va ser assassinat pels feixistes a la Batalla de l’Ebre, però avui, més que mai, en reivindiquem el seu llegat i el de milers de soldats desconeguts enterrats ves a saber on.

Perquè nosaltres som els seus nets i els devem la vida.