‘CODA’, a l’esprint final

Hi ha gales dels Oscar amb tri­omfs acla­pa­ra­dors i d’altres com la d’aquest any, en què el botí es repar­teix de manera equi­ta­tiva entre els con­ten­dents. De poc ser­veix la llista de pel·lícules més pre­mi­a­des de la 94a edició: Dune, amb sis esta­tu­e­tes, ha arra­sat en els pre­mis mal ano­me­nats tècnics (foto­gra­fia; mun­tatge; direcció de pro­ducció; banda sonora ori­gi­nal, el segon per a Hans Zim­mer; efec­tes espe­ci­als, i so), però ha que­dat fora de les cate­go­ries amb més visi­bi­li­tat.

L’epo­peia galàctica diri­gida pel cana­denc Denis Ville­neuve ha enllu­er­nat els sen­tits dels acadèmics, però sem­bla que no els ha tocat l’ànima, espai reser­vat enguany per a CODA: Los soni­dos del silen­cio, que va pro­ta­go­nit­zar un esprint final en els pronòstics amb recom­pensa. Que la millor pel·lícula dels Oscar sigui el remake nord-ame­ricà d’una entra­nya­ble comèdia fran­cesa, La fami­lia Bélier (2015), rea­firma la tendència gene­ral de Hollywood de reci­clar, fago­ci­tar, refer i allar­gar les matei­xes històries. I con­firma la vigència del vell cos­tum dels Oscar de pre­miar films sobre gent amb dis­ca­pa­ci­tat.

CODA va ser la segona pel·lícula en pre­mis acu­mu­lats durant la llarga gala: es va endur els tres als quals aspi­rava. A més de millor film, va gua­nyar el de millor guió adap­tat, per a Siân Heder, direc­tora també de la pel·lícula, i millor actor de repar­ti­ment, per a Troy Kot­sur, pare­lla en la ficció d’una altra actriu sord­muda, Mar­lee Mat­lin, que va ser pre­mi­ada amb l’Oscar el 1986 per Fills d’un déu menor.

Jes­sica Chas­tain va acon­se­guir el seu pri­mer Oscar de tres intents, el de millor actriu, pel seu paper de tele­pre­di­ca­dora a Los ojos de Tammy Faye, film que va acon­se­guir un segon Oscar: el de millor maqui­llatge i per­ru­que­ria. La resta de pre­mis impor­tants es van repar­tir tots a raó d’un per pel·lícula: El poder del perro, la gran favo­rita, es va endur el de millor direcció, per a Jane Cam­pion (l’Acadèmia es resis­teix a donar el màxim guardó a una pro­ducció de Net­flix); Will Smith, pro­ta­go­nista ines­pe­rat de la vet­llada per la seva gal­tada a Chris Rock, va ser dis­tin­git amb el premi al millor actor per El método Willi­ams, en què inter­preta el pare de les estre­lles del ten­nis Venus i Serena Willi­ams; Ari­ana DeBose va reco­llir el de millor actriu de repar­ti­ment per West Side story, i Ken­neth Bra­nagh va gua­nyar el de millor guió ori­gi­nal per Bel­fast.

Els pre­mis a llarg­me­trat­ges inter­na­ci­o­nals, d’ani­mació i docu­men­tal són també impor­tants, però solen anar per un altre car­ril. La nova sen­sació del cinema japonès, Ryûsuke Hama­guchi, va reco­llir el seu pri­mer Oscar, per Drive my car. Encanto, una altra mirada de Dis­ney cap a la cul­tura lla­ti­no­a­me­ri­cana, va gua­nyar el premi al millor llarg­me­tratge ani­mat, i el de millor docu­men­tal va ser per a Sum­mer of soul, que evoca el Har­lem Cul­tu­ral Fes­ti­val del 1969.

Seguint aquesta tendència d’enguany de pre­miar els favo­rits en les apos­tes, l’Oscar a la millor cançó ori­gi­nal va ser per a No time to die, tema de Billie Eilish que pren el títol del dar­rer film de James Bond (Sin tiempo para morir), i el premi al millor ves­tu­ari va ser per a Cru­e­lla. Sí que hi va haver sor­presa en el nou premi Fan Favo­rite (del públic). Ejército de los muer­tos (Army of the dead), de Zach Sny­der, va batre Spi­der-Man: no way out.

Javier Bar­dem, Penélope Cruz i el músic Alberto Igle­sias (per la banda sonora de Madres para­le­las) van que­dar sense premi. El cine­asta espa­nyol Alberto Mielgo va gua­nyar l’Oscar al millor curt ani­mat per la pro­ducció nord-ame­ri­cana The winds­hi­eld wiper.