L’augment del pressupost de Defensa s’ha convertit en prioritat pel conglomerat governamental i industrial de la Defensa com a mínim des del 2014, quan en una reunió de l’OTAN es va introduir aquesta xifra objectiu del 2% del PIB. És una dada fàcil i eficaç des del punt de vista comunicatiu que forma part d’una campanya de màrqueting que arrenca aquell any i que ha anat fent camí. Cada vegada que venia a Europa un mandatari dels Estats Units ens la recordava.

Sí, el sector de la Defensa no gasta en anuncis a la televisió o als diaris, sinó que adrecen el seu missatge al seu públic, que són els que prenen les decisions de gastar més, és a dir, els governs. Gairebé tots els ingressos de la indústria militar són ingressos que provenen dels pressupostos públics, en la partida del Ministeri de Defensa, però no exclusivament. I això també és molt important, perquè nosaltres hem calculat que Espanya gasta un 1,8% del seu PIB en Defensa, i no el 0,8% com alguns diuen.

Sí, és la “doctrina del xoc”, que diu que hi ha contextos que faciliten el fet de prendre determinades decisions polítiques que si no serien impossibles. Amb la covid, el context demanava augmentar el pressupost sanitari, i de sobte s’ha colat el conflicte d’Ucraïna i allò s’ha aparcat, en benefici de la despesa militar. Quin millor moment que una guerra per incrementar el pressupost militar? Perquè no trobarà cap oposició!

Els qui més promouen la idea del 2% són els Estats Units, però també alguns països europeus. Doncs bé, l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm elabora un rànquing dels 100 principals consorcis industrials militars del món, que en conjunt facturen prop de 600.000 milions de dòlars, cosa que probablement significa la major part de la facturació de la indústria militar del món. Aleshores quan mires l’origen d’aquestes empreses observes que moltes són dels Estats Units i després europees, que sumades representen tres de cada quatre. Com més recursos hi hagi per aquestes qüestions més es comprarà dels que més les produeixen. Que d’altra banda són els més competitius o més atractius per als compradors, i no per preu, que no és un factor determinant en aquestes qüestions.

Estaria molt bé estudiar quines són les motivacions dels compradors, que són els mateixos governs, perquè al final l’objectiu no és utilitzar aquest armament. Només els països imperials, que tenen una projecció internacional, sí que tenen una necessitat real d’utilitzar aquestes eines per arribar allà on volen arribar. Per això tenen bucs de guerra i avions, amb què acompanyen les seves empreses que estan per tot el món. D’on són les principals empreses de la globalització? Principalment dels Estats Units, i els seus bucs de guerra i els seus avions són per assegurar aquestes rutes comercials, sobretot la d’energia, però també d’altres.

Fins ara no hi ha hagut cap diferència. Si pensàvem que quan hi ha un govern d’esquerres es redueix la despesa militar, anem ben equivocats, no hi ha cap correlació. La despesa militar evoluciona a la baixa quan hi ha una crisi econòmica i torna a pujar quan hi ha més diners disponibles.

Des d’un punt de vista militar, la doctrina que hi ha darrere és la dissuasió, que diu que mostrar poder militar persuadeix un altre país de començar una guerra. El problema és que aquesta teoria de la dissuasió, igual que es pot defensar amb uns exemples, també es pot rebatre amb altres exemples: hi ha molts països al món que no tenen cap capacitat dissuasiva i ni són envaïts ni atacats, ni passarà mai, perquè fan servir unes eines polítiques i diplomàtiques. Si veiem que hi ha alternatives a les armes, aleshores, quina és la utilitat d’armar-se? Al final la cursa armamentista porta a un lloc diferent d’on estàvem però on és igual estar aquí que allà, perquè la situació d’equilibri és la mateixa. Però pensem en la nostra realitat, que al cap i a la fi és la que coneixem millor; al sud de la Unió Europea, quin impacte pot tenir el fet d’augmentar les capacitats militars espanyoles? La meva opinió és que s’aconsegueix el contrari del que es vol. Perquè nosaltres ens signifiquem anant de bracet de l’OTAN, és a dir dels Estats Units, que és el líder. Nosaltres som un país atlantista que fem el que diuen els Estats Units i augmentarem la despesa militar perquè ho diuen els Estats Units. I el que pot passar és el que ja va passar amb la foto de les Açores, que en comptes de portar-nos a un lloc més segur ens mostra de cara al món com un possible enemic, ens posa en el punt de mira.

Sí, i la pregunta és: si sabem que ens podem posar en una situació delicada, per què ho fem? Arcadi Oliveres deia que ho fem per inèrcia, sense pensar, i sense fer una anàlisi de necessitats reals, i no la fem, aquesta anàlisi, perquè no volem que n’hi hagi. Qui es beneficia d’aquesta cursa que acumula tants anys i que va a molt més? El complex industrial militar de cada país. En el cas espanyol, si l’Estat incrementa un 20% el pressupost, tindrà un 20% més d’ingressos.

A Brussel·les hi ha l’avinguda dels lobbies, darrere del Parlament, i uns col·legues que estan allà et poden acompanyar a fer la ruta dels lobbies militars; cadascú té la seva oficina i els seus empleats. A Brussel·les hi ha prop d’un centenar de lobbistes treballant per a la indústria militar. Nosaltres, dins el grup d’ONG que treballem críticament amb tot això, tenim una persona a mitja jornada. Aquesta feina de fer pressió a Europa és molt visible. La qüestió de Defensa s’està introduint a Europa des del 2003 com a mínim; és a dir, que ara estem en la culminació d’un procés d’uns vint anys. La Strategic compass for security and defence, que s’ha presentat ara i és la política d’ara al futur, s’està treballant des de fa dues dècades. Abans no hi havia res. Tot allò que ara diu Josep Borrell, l’alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, està per escrit des de fa molts mesos. L’únic que ha canviat és que ara diu amb la boca gran tot allò que, sense la guerra, hauria dit amb la boca petita i no hauria sortit ni en els mitjans.

Com es fa sempre, es va crear un grup de personalitats, que és com es diuen, que van treballant i fan propostes al Parlament i a la Comissió. El de defensa té 15 membres i la majoria són representants de la indústria militar. Han decidit que la UE gasti més en seguretat i defensa: dels 2.800 milions d’euros que s’hi van destinar entre el 2007 i el 2013 als 19.500 milions per al període 2021-2027. També han creat un fons europeu de suport a la pau, amb què s’han pagat les armes enviades a Ucraïna.

La Universitat de Brown (EUA) té un projecte que estudia el cost de la guerra i han comparat l’impacte en termes laborals i per als Estats Units. Han arribat a la conclusió que per cada milió de dòlars de despesa en Defensa es creen 6,9 llocs de treball (sumant els directes i indirectes), quan en Educació són 19,2 i en Sanitat, 14,3. A Espanya, nosaltres hem vist com recentment la ministra Margarita Robles va anunciar la compra de fragates a Navantia. Aquests anuncis se solen fer per apagar les protestes laborals i per mantenir l’empresa en marxa quan no hi ha comandes de fora. Doncs bé, el compromís és gastar 4.325 milions d’euros durant vuit anys per fer un seguit de fragates i va dir que es crearien 8.000 llocs de treball. Si divideixes et surt un cost salarial molt superior a la mitjana.