És una mesura que des del Col·legi d’Enginyers venim reivindicant des del setembre. D’alguna forma, quan tot això va començar, la incidència principal era l’alça a escala més internacional dels mercats a causa d’un increment de la demanda internacional, bàsicament asiàtica, i per l’alça del preu del CO2. Demanàvem que el tema del CO2 es desvinculés del preu del pool, i jo crec que aquest és un dels camins, que és el més raonable. Més que fixar un preu absolut, farà que els costos de les emissions se centrin només en les tecnologies que emeten, i llavors tot aquest conjunt baixarà; pot afectar uns 20-30 euros el megawatt pel que fa al conjunt dels consumidors. Però jo no voldria donar bones expectatives: aquesta és una mesura de contenció, però continuarem amb uns preus alts, i això és el que marca el mercat, ara agreujat pel tema de la guerra d’Ucraïna.

L’energia, amb la demanda que hi ha actualment, s’ha tornat escassa. És a dir, quan hi ha molta demanda d’energia i poca oferta, poc subministrament d’energies al mercat, el preu puja. No té cap sentit que l’usuari estigui preocupat pel preu diari de l’electricitat. El govern té plena competència per deslligar el preu diari de l’electricitat, el que repercuteix en l’usuari. Nosaltres defensem, i ja ho vam demanar, que es faci una mitjana mòbil; és a dir, que es fixin mitjanes trimestrals o a més llarg termini, com era fins i tot abans, és a dir, això es va canviar en l’època del govern Rajoy d’un dia per l’altre. I aquestes turbulències diàries no tenen per què repercutir sobre el consumidor domèstic. Hi ha d’haver també una sensació de tranquil·litat. És a dir, quan hi ha tendència de pujar, anirà lentament pujant, i quan hi ha tendència de baixar, anirà lentament baixant, però passar aquests sotracs diaris no és el que s’ha de transmetre al consumidor. Altres països ho tenen així, i això sí que es pot canviar. Es va dir que es canviaria el PVPC, i això no s’ha fet.

Aquí el cop de l’energia és espectacular, i d’això no en parlem gaire. Per posar una dada, l’any passat, en la indústria a l’Estat espanyol, la factura del gas, si el 2020 era al voltant dels 5.000 milions, el 2021 s’estima que rondarà els 18.000 milions, és a dir, això és un cop molt fort. Això assumir-ho amb els costos industrials és molt important, i si veiem, a més, les empreses electrointensives que han hagut de disminuir la producció o tancar... això realment és preocupant perquè pot posar en dificultats la recuperació econòmica. Per tant aquí el govern hauria d’incidir sobretot en els temes fiscals, que és on pot actuar, buscar camins per solucionar aquesta pressió de preus sobre el sector industrial.

A Catalunya tenim un mix energètic raonablement segur. Quan parlem d’energia sempre hem de parlar de tres potes. Pel que fa a la seguretat del subministrament, el tenim relativament diversificat. Tenim importacions de fonts diversificades, però la producció pròpia és limitada, i aquí hi ha precisament un deure important que hem de fer. No podem pensar que en futur serem energèticament independents. Si es va a una economia descarbonitzada, segons el nostres càlculs, el sostre que té Catalunya de capacitat de generació és un sostre tècnic que no es podria assolir perquè, si bé la pota econòmica probablement sí que es podria, la mediambiental i la social no, perquè l’ocupació del territori té uns límits que, socialment, pensem que no serien acceptables. Per tant, aquí hem de decidir de què volem dependre; aquest és el tema. Volem mantenir un nivell de seguretat? Quin? Quina economia? Són les decisions que s’han de prendre, i per ara, desgraciadament, no veiem que es prenguin. En aquest sentit som pessimistes. Com a tècnics se’ns posa un problema i ens donen l’enunciat: “heu de proporcionar l’energia a Catalunya”, i aquest enunciat veiem que no té solució, perquè hi ha uns paràmetres que diuen: no volem energia nuclear, ni energies eòliques... al final, o tanques l’economia o... Som pessimistes en el sentit que assolir el que hi ha sobre els programes no serà possible.

Efectivament, aquí veiem que si no s’acceleren una sèrie de transformacions que són necessàries... Es parla massa d’electrificació i s’està oblidant tot el que és el sector dels gasos renovables, del biogàs... Hi ha un camp de possibilitats que no són gens menyspreables. El centre d’Europa aquest tema l’ha desenvolupat, i nosaltres tenim un potencial molt gran, a part que mediambientalment trauríem emissions. Són ganes de posar-s’hi, facilitant que el biogàs es pugui connectar a la xarxa i que s’estimuli aquestes inversions a tot el sector ramader, de residus, etc. Hi ha una quantitat que nosaltres avaluem que al 2030 hauria de proporcionar de l’ordre dels 5 gigawatts/hora en aquest sector. Aquest és un altre deure.

Sí, i això va vinculat a desenvolupar els gasos sintètics, l’hidrogen... Tot el que es pugui fer en el sentit de desenvolupar el sector de gasos renovables i del gas és important. Per exemple, la injecció de l’hidrogen, el que se’n diu el blending, a les xarxes de gas, en percentatges petits també estimularia aquest sector. Hem d’anar fent passes possibles i avançant en la direcció correcta. No pretenem fer-ho tot perfecte, però que vagin en direcció correcta, i impulsem-ho, perquè anem massa lents en tot plegat. Aquest és el nostre pessimisme: que ens alegrem que s’instal·len mil megawatts de fotovoltaiques quan se n’haurien d’instal·lar tres gigawatts, i no un a l’any.

Hem de fer un cert examen de consciència. On ens porta que siguem molt hàbils i ràpids muntant plataformes opositores a qualsevol iniciativa? Tenim una capacitat de mobilització increïble, i a això no ens guanya ningú. En canvi, no tenim la capacitat de veure com poder treure les màximes oportunitats d’alguns d’aquests reptes. Quina energia podem fer a casa, quina podem finançar des de casa nostra, quins subproductes podem treure’n? Podem ser pioners de moltes coses i les anem perdent. Ens falla la pota social. No ens en sortim perquè no intentem fer prou un balanç del que és, com diu el professor Reventós, important i urgent. És a dir, hi ha coses que a llarg termini hi estem tots d’acord, però hem de veure, a curt termini, quins són els deures que ens hem de posar inexcusablement, i hem de valorar. I jo crec que aquest és el nostre punt feble.

La xarxa elèctrica s’ha desplegat a nivell de transport i dona unes garanties que no teníem anys enrere. A la demarcació de Girona es va veure amb el Glòria; si no hi hagués estat, hauria patit restriccions d ’energia, Amb el Glòria va estar durant un temps amb una part important de l’energia venia de la interconnexió amb França, és a dir, va estar desconnectada d ela xarxa peninsular. En aspecte de seguretat, estem bé. Quin problema hi ha? Si anem cap a quest model on encara hi haurà molta més generació distribuïda, molts més parcs eòlics, fotovoltaics, autoconsum,...La xarxa elèctrica ha deixat de ser una cosa que era, diguem, molt tranquil·la, que es generava aigües amunt i anava l’energia fluint aigües avall, i ara, això és com una bogeria. La xarxa elèctrica, tant aviat pot anar amunt com avall, com en tots sentits, perquè no té un punt central, ha passat de ser una xarxa vertical, a una xarxa, per entendre’ns , radial, mallada, en tots els sentits . Això vol dir que molts elements tradicionals dels que teníem s’han de modificar i aquí és un repte on jo crec que no avancem suficientment. És a dir, si resulta que es posen plaques fotovoltàiques a casa, quan nohi siguis a casa i no hi hagi autoconsum, s’estarà convertint aquells edifici en un punt generador. Avui els centres transformadors no estan preparats per la regulació de la tensió que vagi d’aquesta manera, la immensa majoria són regulació manual, i això no pot ser. Per tant, s’han d’automatitzar, ja hi ha models per fer aquesta automatització, però cal implementar-los, cal començar a una implementació massiva d’aquest tipus de nous mecanismes que doni estabilitat. Aquí el repte està en l’evolució de la xarxa de distribució, no tant en fer més línies, que probablement se n’hauràn de fer, com en la seva digitalitzacíó.

És la cançó de l’enfadós. Temes que des de la visió tècnica dels enginyers, evidentment veiem molt positius. Tot el que siguin interconnexions... Aquestes dificultats que ara ha reconegut la UE al president Sánchez, que som una illa energètica, doncs això ho hem de corregir. Són interconnexions elèctriques, de gas, i perquè no poden ser d’altres fluids en el futur, líquids o gasosos, en què el component principal serà l’hidrogen. Aquesta és l’aposta nostra, l’aposta internacional. On es pot produir aquest hidrogen? El més probable és que vagi per les zones meridionals del planeta, de l’hemisferi nord, pot ser al nord d’Àfrica, probablement es pot importar via gasoductes... Aquí hi ha discussions sobre els carriers, però és clar, si comencem a fer infraestructures i la principal dificultat és per on passen... Aquesta és una oportunitat per on arribarà el gas liquat en un futur. Catalunya està en una posició immillorable, el port de Barcelona ja hi està, i pensem que en el futur se n’hauran de construir d’altres. El lògic seria que el port de Tarragona fos un centre d’importació d’aquests nous carriers energètics. Com més anem ajudant amb les infraestructures, més ben posicionats estarem. Per tant, plantegem-nos aquesta capacitat d’oposició tan fantàstica que tenim. Tenim ara l’oportunitat, desgraciadament a causa d’una guerra, però també no ens ho faciliten els nostres veïns del nord. Si som europeus, hem de veure que aquesta integració va bé per a tot Europa.

Nosaltres avaluem que Catalunya té un sostre tècnic de producció d’energies renovables. Hem d’arribar al màxim d’aquest sostre tècnic amb el màxim de consens social, i vol dir desenvolupar, segons calculem, un mínim de 50 gigawatts de potència instal·lada d’energies renovables. No podem baixar d’aquesta xifra, hem de ser capaços d’arribar el 2050 a aquesta xifra, perquè si podem produir hidrogen, produïm-lo, i això ens servirà per a tot el sector del gas i de la indústria que necessita funcionar. No és que siguem contraris a l’autoconsum, no; tot el que puguem desenvolupar d’autoconsum, de generació de renovables en parcs... Ho hem de fer tot, perquè amb això tampoc hi arribem. Siguem conscients que ni amb això hi arribem, i el repte, al final, serà què importem. Com menys línies de transport hagin de venir d’Aragó o d’interconnexió, millor. Però si no produïm, haurà de venir de fora. Què volem? Si volem mantenir una qualitat i un nivell de vida, i això va lligat a la producció de les nostres empreses, al consum dels nostres serveis, al transport, al final l’energia és la base d’una activitat. No estem fent prou els deures i acabarem depenent massa de fora. Autoconsum? I tant! Nosaltres pensem que el 2050 el 80% de les teulades de les nostres empreses haurien d’estar plenes de plaques fotovoltaiques.

Desgraciadament pensem que estem massa al mig del debat. L’energia ha de ser un servei, no és l’objectiu en si mateix, ens permet desplaçar-nos, fer funcionar les nostres empreses, per tant, la reflexió nostre era que hi havia una certa crisi sistèmica, i aquesta és una reflexió que ja vam fer l’estiu passat, abans que comencés totes aquestes tensions, i en una crisi com aquesta hi ha una oportunitat perquè jo veia amb satisfacció com empreses joves que han nascut molt aquest anys , que han apostat molt per les renovables, que estan fent models d’empresa nous i jo crec que això és una esperança enel sentit que un mercat com el nostre que ha estat tradicionament amb molts pocs actors doncs ara això, si no es malmet, poden haver-hi molts nous actors i que, els que superin aquesta crisi s’hagin enfortit. Per tant, anem a una situacio en aquest sentit que pot ser esperançadora en una visió de servei. Crec que acurt termini no és el que està passant però a llarg termini això s’ha d’acabar imposant. Aquesta visió que l’energia és un servei ha de ser el lema.

Fins ara tot el debat ha estat molt casolà, molt domèstic, del que afecta el consumidor, molt electoralista, perquè això fa guanyar o perdre vots; però compte, perquè els principals consumidors d’energia són el transport i la indústria. S’emporten les tres quartes parts del consum energètic del país; per tant, s’emporten l’activitat econòmica. Si s’ha de transformar aquesta energia, que és el que ens mana el sentit comú per salvar el planeta, podríem dir que tots els europeus estem vinculats i hi ha transformacions molt importants que hem de començar a treballar: en 28 anys hem de canviar el que la humanitat ha fet en milers d’anys. Això és tant colossal que requereix repensar moltes coses, moltes visions, i no és que siguem pros i contres, sinó que hem de ser útils, per veure, dins d’aquest diàleg social, quina solució socialment i mediambientalment és la millor, i econòmicament és sostenible. Tot és anar encaixant.

Sí, en això hi estem d’acord, però els polítics han de ser valents. Si tots van a buscar resultats per guanyar les properes eleccions, anem malament. És lògic que pensin guanyar-les, però el ciutadà el que els demana és que facin els deures que toquen fer. I en el tema d’energia, Catalunya fa vint anys que no fa els deures. Els tenim tots aturats, estem a la cua de renovables, ens hem quedat amb el gas aturat a mig camí de la interconnexió... Anem bé perquè tenim bons subministraments però s’ha d’anar a fer els deures. Un exemple: l’altre dia un grup d’enginyers visitàvem una central hidroelèctrica petita, d’aquestes d’aigua fluent, de la conca del Ter, i vam preguntar a l’empresa que l’explota: quin futur veu en aquesta central? Es podria reconvertir per fer-la una central de bombament? Perquè sabem que el bombament serà molt necessari en el futur per compensar la variabilitat, i va dir: “No, no hi veiem cap futur; l’aigua és per als peixos.” Queda clar, no? O fem compatible els peixos amb el bombament o no ens en sortirem. M’entenen? Hem d’intentar fer-ho compatible.