L’aparició a Europa dels primers brots inflacionaris abans de l’estiu passat (2%), l’empitjorament constant fins als inicis d’aquest any (del 3% al 6%) i l’actual descontrol derivat dels efectes bèl·lics (7,5%), han situat l’economia, especialment la de la Unió Europea, en una tessitura complexa.

En l’origen de la desfermada inflació actual, trobem unes potents tensions d’oferta barrejades amb la inèrcia d’una política monetària i una política fiscal molt expansives, heretades de la gran crisi i intensificades com a resposta a la pandèmia de la covid. Fins ara hem sabut navegar de manera acceptable en aquestes pujades de preus de matèries primeres, transports i, sobretot, energia sense permetre que es traslladi gaire a la inflació de salaris, serveis i consum. En tot cas, els contagis arriben i, a poc a poc, la inflació, la més infecciosa de les variables econòmiques, anirà aconseguint, com ha fet sempre, impregnar el conjunt de l’economia.

Si ja abans de l’agressió russa a Ucraïna hi havia el convenciment dels bancs centrals que s’havia de normalitzar la política monetària i, per part dels governs, que s’havia de frenar el creixement del deute públic, ara la inflació fa, d’una banda, encara més necessari l’ajust de tipus i de liquiditat en el sistema; i de l’altra, s’haurà d’accelerar la reducció del dèficit i del corresponent endeutament amb més contundència si es vol compensar la possible caiguda dels ingressos com a conseqüència del menor creixement previst per les dificultats que ja es fan paleses en les economies europees. És a dir, contracció en resposta a la inflació, que podria encara empitjorar el consum i la inversió, com s’ha posat de manifest aquest mes de març.

Ens trobem ficats de cap en un d’aquests episodis econòmics en què l’adopció de pràcticament qualsevol mesura de política econòmica generarà resultats contradictoris entre la contenció de la inflació i el manteniment del nivell d’activitat.

Per si no tinguéssim una disjuntiva prou complicada, des del punt de vista de la resposta geopolítica, els governs europeus, fortament dependents del gas i petroli rus, es veuen confrontats, d’una banda a fer grans inversions que permetin guanyar autonomia energètica i, de l’altra, a reforçar de manera important les polítiques de seguretat i defensa que implicaran necessàriament un fort augment dels pressupostos militars en els propers anys.

Certament, aquestes inversions en infraestructura d’energia i militars poden tenir un multiplicador de caràcter expansiu que contraresti la pujada de tipus i la restricció de liquiditat, i no necessàriament amb més inflació si s’aconseguís fer-les amb una adequada planificació. Les sancions a Rússia i els efectes negatius de retorn que ens estan generant als sancionadors, haurien de ser políticament indefugibles i una constant en la complicada equació que hem de resoldre. És impensable no aplicar-les, tot i el mal que ens autoinfligim. En canvi, les compensacions que estan reclamant molts col·lectius i que, per exemple, han desembocat en el tapaboques de la subvenció als carburants, sí que haurien de poder ser graduables si quedés seny i valentia als governs, cosa no gaire probable. De manera similar, governs i empreses haurien de resistir-se a indexar sous i, si els ho permeten els compromisos que absurdament van prendre, també a les pensions que generaran un forat monumental en les finances del país, en el pitjor moment. No són bones notícies per als ciutadans, però pitjor seria si optéssim per mesures fàcils que generessin espirals inflacionistes per una llarga temporada i, a més, amb poc creixement. Aquesta és la feina a fer, fugir de l’estagflació.

Si ja és difícil triar el mix de polítiques governamentals que s’hauran d’aplicar per objectius tan oposats (frenar la inflació i animar l’economia), per als inversors les expectatives tampoc són fàcils. La renda fixa haurà d’esperar temps millors o senzillament recuperar un mínim atractiu com a refugi del capital, el que avui és missió impossible amb tipus reals tan negatius. El deute públic és un actiu condemnat a fer-nos perdre poder adquisitiu durant un bon temps. La renda variable probablement ens exigirà ser molt més selectius que en els darrers anys i, a més, tenir sort i que les empreses no tinguin excessives caigudes de beneficis. Les matèries primeres, algunes almenys, podrien ser un refugi del diner en temps convulsos, però no és senzill encertar la combinació adequada. El private equity és una alternativa i no només per a grans patrimonis, però el seu elevat risc el limita en determinats perfils d’inversor. Per tant, poques receptes clares i a equipar-nos per una travessa del desert que esperem que no sigui excessivament llarga. La ponderació en les polítiques públiques i utilitzar-les en adequades dosis és imprescindible per capejar el temporal.