En el llenguatge dels signes per a sords cada personatge públic té un símbol i els polítics, també. Francesc Macià es representa posant els dits de la mà recollits entre els llavis i el nas i com si s’estirés un fil imaginari es projecten amunt, cap a un costat de la cara. Macià és el seu mostatxo i el president Lluís Companys és el mocador, i es representa posant la mà a la solapa, on el president màrtir portava sempre aquesta peça de roba com un adorn.

La Sara, intèrpret del llenguatge de signes, va haver de refrescar la memòria dijous al migdia quan li va tocar traduir els parlaments que van omplir de contingut l’acte de commemoració del dia de la República, evocant els fets del 14 d’abril del 1931, quan Macià va proclamar la República catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”. La Sara s’estava a la sala de premsa, als baixos del Palau de la Generalitat, on la premsa seguia l’acte, i la seva gestualitat acompanyava les imatges que es captaven a la galeria gòtica on es feien els parlaments i que eren emeses en directe per TV3.

I va ser això, un acte que fonamentalment va ser pensat per ser retransmès a través de la televisió, perquè al pati del Palau només hi havia tretze persones, entre les quals els quatre oradors que van prendre la paraula, més el quartet de música i la cantant Txell Sust. L’acte va ser, en si mateix, un episodi més de la gestualitat política que tot ho omple de simbolisme i deixa pocs missatges concrets.

L’únic cert és allò que va passar el 14 d’abril de 1931 i que en l’acte de dijous va ser remembrat pel periodista Vicenç Villatoro i la historiadora Mercè Morales. La concepció de l’acte com un petit programa televisiu va fer que les primeres paraules de la intervenció de Vicenç Villatoro tinguessin una intencionalitat teatral fent que coincidissin amb les mateixes amb les què el president Macià va tancar el seu parlament aquell dia gloriós de 1931. A la imatge que oferia la petita pantalla es veia el president Macià i s’escoltava la seva veu, però de cop en primer pla sonor es va imposar la veu de Vilatoro dient allò de “catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”, fins que l’actual director del Memorial Democràtic va prendre el protagonisme absolut arrencant la seva intervenció.

Per un moment Villatoro va semblar que parlava més d’una data històrica recent de Catalunya, l’1 d’octubre del 2017, i no pas d’aquell llunyà 14 d’abril de 1931, quan va explicar que després de la victòria del front republicà en les eleccions municipals del 12 d’abril semblava clar que la república anava a ser proclamada, però que “no hi havia un llibre d’instruccions” que expliqués com s’havia de dur a terme. Efectivament, després de la victòria del sí en el referèndum d’independència tampoc hi havia cap llibre d’instruccions de com calia actuar i per això de la república anhelada es va tornar a l’autonomisme.

Villatoro també va descriure un ambient que recorda molt la de la tardor del 2017, quan va explicar que l’abril del 1931 els carrers també es van omplir de persones cridant visques a la República i a la llibertat. Villatoro va definir aquell dia d’abril del 193 com la data més esperançada d’un convuls segle XX en la història de Catalunya, i com que no va parlar del segle XXI en aquest cas tampoc va tocar parlar de l’1 d’octubre del 2017 com el dia en què molts ciutadans van viure amb por i dolor, però també molta esperança.

També va fer pensar en aquest passat més que recent la historiadora Mercè Morales quan va dir que els fets que es recordaven dijous van comportar “un moment de moltes il·lusions i esperances compartides” en el qual “la gent volia sentir-se europea”.

El format d’acte televisiu el va interrompre, inevitablement, els parlaments dels dos polítics que hi van intervenir. La primera va ser la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, que va situar-se més en clau de present assegurant: “No hem perdut la voluntat de tenir un país al servei de la gent i dret a voler ser.” Ciuró va parlar de la necessària unitat per fer de Catalunya un país lliure.

Al seu torn, Pere Aragonès, va semblar tornar sobre les passes de l’1 d’octubre quan va dir que aquell dia del 1931, quan Macià va sortir al balcó de l’actual Palau de la Generalitat, aleshores seu de la Diputació de Barcelona, “tot es veia possible”, com també ho pensaven molts la tardor del 1917. Segons el president de la Generalitat, aquest “tot és possible” encara és vigent avui i per fer-lo possible és “imprescindible estirar el fil roig republicà”.

L’acte el va cloure la interpretació d’una peculiar versió de la Santa Espina, sardana que el 1931 va esdevenir un himne rescatat de la prohibició que havia decretat el règim dictatorial del general Primo de Rivera. Bona metàfora per un camí, el republicà, ple d’espines.