Durant els últims mesos, i coincidint amb el bicentenari del naixement de Fiódor Dostoievski, han aparegut tres traduccions noves. Miquel Cabal ha fet la del monòleg narratiu Manyaga (Angle) i Pobres (dins el nou segell Cal Carré). Per la seva part, Xènia Dyakonova ha traduït El doble per als mallorquins Quid Pro Quo. El 2021, el mateix Cabal havia presentat dos títols imprescindibles: Apunts del subsol (Angle) i la monumental Crim i càstig (Bernat Metge), i Marta Nin havia traduït el conte Un arbre de Nadal i una boda (Comanegra). També caldria destacar, entre altres, el conte ambientat a Espanya Una història desagradable (Nòrdica) i El adolescente, publicat per Alba, editorial que té un robust catàleg especialitzat en literatura noucentista dirigit pel novel·lista mallorquí Lluís Magrinyà. Són un tast dels llibres rebuts que confirmen l’interès per un narrador que havia tingut un pes fonamental en diferents generacions d’estètiques oposades, i que alguns van voler veure com un profeta o el príncep dels maleïts. És ben cert que els personatges de Dostoievski mantenen conductes al límit. Ludòpates, alcohòlics i assassins, però també novel·les d’iniciació plenes de candor que mostren una ànima que va ser glossada per grans escriptors.

Els editors d’Alba han preparat un quadern per fer-nos partícips dels dubtes que encara genera aquest gegant de la narrativa: “Avui, superat l’enfrontament entre detractors i admiradors, l’obra de Dostoievski permet una lectura més reposada i, de fet, ressaltar-hi mèrits aliens a les antigues polèmiques. Podem destacar-ne, per exemple, el talent còmic, de vodevil, l’enginy escènic que desplega en grans novel·les com L’idiota, Els dimonis i Els germans Karamàzov. O podem llegir aquesta última juntament amb Crim i càstig com a autèntics thrillers, prototips de novel·la detectivesca, perquè també ho són. Avui Dostoievski no és només un profeta crispat, el geni de l’angoixa, la perdició i la redempció, sinó un gran humorista, un grandíssim creador de trames amb suspens, un innovador en allò que el crític formalista Mikhaïl M. Bajtín va denominar l’«estructura polifònica» de les seves novel·les, i un narrador d’una complexitat i amb uns recursos descomunals dels quals encara se serveixen fins en les sèries televisives.” El gran Stefan Zweig el va qualificar com una fita en la història de la literatura i, el 1969, Kurt Vonnegut va escriure a la novel·la Escorxador 5 que en l’obra de Dostoievski es troba “tot el que cal saber en la vida”. La lectura de l’astre és una experiència, més si l’hem gaudit en la joventut. Com escriu Tamara Djermanovic a l’assaig El universo de Dostoievski (Acantilado), “la seva veu és capaç de penetrar en les profunditats de l’ànima humana per observar els sentiments més sublims o terribles.” Angèlic i demoníac alhora, el geni va ser capaç de denunciar el desastre que suposaria el comunisme –va morir el 1881–, tot i haver estat un antitsarista convençut, a qui li van commutar la pena de mort davant mateix de l’escamot d’afusellament.