Els que se saben guanyadors des del principi de la partida van preparats. Toni Cruanyes va sortir de casa de bon matí amb les sabates més còmodes per no acabar amb els peus embutllofats i amb cinc bolígrafs a la butxaca per complir amb l’expectativa que situava el seu llibre La vall de la llum a les primeres posicions de la llista dels més venuts. Què sentia? “Por. És una pressió amb què no comptava, i no calia”, va dir, això sí, amb un somriure d’orella a orella.

Abans de signar “entre petit xàfec i petit xàfec” –optimista, no s’imaginava la ira de les pedregades que caurien després–, el periodista va esmorzar a la Farga de la Diagonal en la clàssica trobada que organitza el Grup 62 amb els seus guardonats. Cruanyes, premi Josep Pla, va compartir taula amb Sergi Belbel, premi Sant Jordi, i amb Empar Moliner, premi Ramon Llull, ella també carn de rànquing i gens espantada per les prediccions de mal temps; a les nou del matí, un xim-xim poc impertinent comparat amb el fred d’hivern que feia. “Si cal allargarem per la nit. Ningú s’ha de quedar sense firma.” Moliner va enviar un missatge als que qüestionen la fal·lera pel qui la té més grossa per Sant Jordi. “Que el sector del llibre sigui un negoci em sembla un miracle. I el que tot autor vol és ser molt llegit.” Dit això, el que la faria trempar de veritat és “ser un long seller, no un best seller que caduca l’any que ve”.

Posats a demanar desitjos, el més comú en l’esmorzar organitzat per l’Ajuntament era que la pluja no espatllés la celebració. El consistori va desplaçar l’acte del pati del Palau de la Virreina al Saló de Cent. Al final, la llei de Murphy: durant aquella estona, ni una gota. L’estança es va omplir de gent del món del llibre, sense mascareta, la imatge d’aquesta diada, paraigua a part. “Després de dos anys de pandèmia, amb tant patiment i tantes restriccions, Sant Jordi, una de les festes més boniques del món, ha arribat en el millor moment. Ens el mereixíem més que mai”, van ser les paraules de l’alcaldessa Ada Colau com a rebuda als assistents.

La pregonera Imma Monsó va brodar un discurs lluminós sobre el que ella voldria que fos la literatura. “Subtil, transgressora sense que es noti, que treballi sense estridències i sense presses, que no se sotmeti a les modes hegemòniques ni a la provocació gratuïta, que pugui dir que l’emperador va nu sense que l’endemà hagi de ser trending topic.” “Que no ens amanyagui, que no ens afalagui, que no ens tracti com a criatures.” “Que no parli en nom de ningú.” “Que les pàgines escrites passin molt per davant dels autors que les han escrit.” “Verge de censura, mestissa, insubordinada.” “Que es resisteixi tant com pugui a ser interpretada en clau política, a ser reduïda a consignes ideològiques.” “Incòmoda i que emocioni.” “Soc conscient que els meus desitjos poden semblar anticomercials, antimàrqueting, antimultituds, antitendències... anti Sant Jordi. Necessitem una literatura capaç de crear lectors i no només de comptar-los, perquè tots els implicats en aquesta aventura fantàstica d’explicar històries puguem tenir futur”, va reblar l’escriptora.