La presidència d’Emmanuel Macron II va començar ahir amb el possible calendari per a un canvi de govern que el prepari tant per a una majoria a l’Assemblea al juny com per als pròxims cinc anys, que es presenten força convulsos amb tres blocs dividits al país. El primer ministre, Jean Castex, ha de continuar durant tota aquesta setmana i serà rellevat –ell i els seus ministres– a principis de la que ve. Es busca un perfil més compatible amb l’esquerra mélenchonista, sense trencar amb el gir a la dreta que ja va emprendre Macron el 2017. El seu objectiu, en tot cas, és evitar que continuï pujant l’extrema dreta com a amenaça que la seva victòria es converteixi en realitat en les pròximes presidencials.

Si el nord-català Castex no ha estat substituït immediatament com ell mateix va assumir fa uns dies, és perquè el president sortint és el primer a ser-ho en la V República sense una cohabitació simultània, és a dir, sense un govern d’oposició com va ocórrer a François Mitterrand i Jacques Chirac. Per tant, no hi ha urgència. Però sí, d’aquí a una setmana, per enviar un senyal que Macron ha entès que la seva elecció s’ha produït en part per defecte i amb molts votants d’esquerra que només ho feien per barrar el pas a la ultradretana Marine Le Pen.

Un cop s’hagin proclamat els resultats oficialment (finalment Macron ha obtingut un 58,4% i Le Pen, un 41,46%) demà, ja es podrà procedir a la investidura, però, mentrestant, també a escollir un nou primer ministre. Dos noms figuren en les travesses: l’actual titular d’Agricultura, Julien Denormandie, macronista des que va treballar al costat del seu mentor al Ministeri d’Economia socialista abans del 2017, i Elisabeth Borne, exsocialista i una de les quatre ministres d’Ecologia de la passada presidència de Macron i ara de Treball. La segona sembla que té més possibilitats pel fet de ser dona i per enviar també un missatge a la meitat de la població, tot i que la decisió no està presa i el president podria optar per algun càrrec local de prestigi per donar una imatge menys tecnòcrata.

La realitat del mapa electoral sorgit de la segona volta de les presidencials de diumenge és que el país es divideix en una fractura que és tant social com territorial. La França que va bé o se sent més implicada en les lluites polítiques va votar aclaparadorament pel president en funcions: a París, per exemple, amb un 85%, i a la seva corona, de vegades, amb un 80%; a la Bretanya, amb prop del 70%; a Lió, amb un altre 80%. En canvi, Le Pen s’ha imposat en 33 departaments no només de les zones desindustrialitzades del nord i l’est i la costa mediterrània, sinó també de les zones rurals del centre i del sud i en la majoria de territoris d’ultramar, a més de Còrsega.

En aquests territoris és on hi ha més abstenció, tot i que ha afectat igualment el macronisme. Segons el sondeig a peu d’urna dels mitjans públics, el 41% dels electors del radical d’esquerres Jean-Luc Mélenchon en la primera volta no van anar a votar, mentre que un 42% ho van fer per Macron i un 17%, per Le Pen. Respecte al 2017, hi ha més mélenchonistes que s’han abstingut o s’han decantat per la ultradreta.

L’abstenció també ha estat la més alta de les últimes cinc dècades en una elecció presidencial, sigui en primera o segona volta, amb una participació de només el 71,99%. El vot de càstig s’ha reflectit a la vegada amb un 8,6% de vots en blanc o nuls. Conjuntament amb els abstencionistes, sumen 16,7 milions de persones, més que els 13,3 milions de Le Pen, tot i que hagi progressat respecte a fa cinc anys en 2,7 milions de paperetes. Macron ha retrocedit en gairebé dos milions i s’ha situat en 18,8.

El vot de protesta afecta directament el president sortint en regions com el Pas de Calais, al nord, on alguns departaments han votat Le Pen en un 60%, i els dos de Còrsega, on ha estat en un 58%. Els percentatges encara són més alts a les Antilles. Si en les anteriors presidencials els electors mélenchonistes van acabar donant la victòria a Macron, aquest cop la ultradretana ha obtingut un 70% a Guadalupe i un 61% a Martinica i Guaiana. Amb una participació que no supera el 50%. En el seu discurs al peu de la torre Eiffel, Macron afirmava que “aquesta nova era no serà la continuïtat del quinquenni que s’acaba, sinó la invenció col·lectiva d’un mètode refós”. S’hi juga la salut democràtica del país.