Quan els sous no atrapen els preus
El Primer de Maig arriba amb la discrepància entre patronals i sindicats sobre la pujada salarial en vista d’un IPC desbocat
Mentre que els primers creuen que actualitzar les nòmines provocaria una espiral inflacionista, els segons denuncien la greu pèrdua de poder adquisitiu que experimenten les llars
Tabú per a la patronal, imprescindible per als sindicats: la pujada salarial en vista de l’alça desmesurada dels preus centra la jornada reivindicativa del Primer de Maig. Davant les admonicions de les associacions empresarials, que alerten que traslladar la inflació als salaris generaria un efecte de “segona volta” sobre els preus, és a dir, que encara els acceleraria més, els representants sindicals denuncien la dramàtica pèrdua de poder adquisitiu de les llars i reclamen mesures compensatòries.
Núria Gilgado, responsable de política sindical de la UGT, recorda que, ara com ara, l’IPC interanual a Catalunya, segons la dada confirmada del març, és del 9,5%, mentre que la mitjana d’increment salarial en els convenis pactats durant el primer trimestre queda en un 2,06%. “I la tendència per al que queda d’any no és gaire esperançadora”, avisa Gilgado, que subratlla que ja es parteix d’una situació de devaluació salarial “que es va iniciar el 2008, i que, tot i que posteriorment van augmentar els beneficis empresarials, no ha passat el mateix amb les rendes del treball”.
A Catalunya s’hi afegeix el fet que, malgrat que el cost de la vida és més car, el salari mínim és el mateix que a la resta de l’Estat. Ho remarca la representant de la UGT, que reclama un pacte salarial global que permeti recuperar el poder adquisitiu de les persones treballadores.
A banda de la necessària actualització dels salaris, accions clau, segons el parer de Gilgado, serien reincorporar la clàusula de revisió salarial, un hàbit que s’ha anat eliminant en els últims anys dels convenis col·lectius, i mesures a llarg termini com ara una reforma tributària que gravi amb més contundència els beneficis extraordinaris de les grans empreses, començant per les elèctriques.
La representant de la UGT insta a un canvi en la creació del preu de l’electricitat, de manera que no sigui l’energia més cara la que dictamini el cost de la resta. “També cal avançar cap a les energies renovables i buscar fórmules per tenir elèctriques públiques, perquè el que no pot ser és que les elèctriques tinguin beneficis multimilionaris mentre hi ha gent que ha de passar fred o calor o que no pot posar una rentadora.”
Foment, a la defensiva
Com a resposta a la bel·ligerància sindical, des de Foment del Treball, el seu president, Josep Sánchez Llibre, ha assegurat que incrementar un 8% els salaris, és a dir, adir-los a la inflació actual, suposaria el tancament per a moltes empreses.
Com que l’impacte no és el mateix per a les grans empreses que per a les petites, CCOO defensa un exercici de responsabilitat. Ricard Bellera, secretari de treball i economia del sindicat, creu que, d’entrada, cal incrementar els salaris d’acord amb la inflació subjacent i defensa el pacte de rendes que inclou propostes del seu sindicat, com ara la que insta a anar corregint progressivament la gran bretxa entre preus i sous fins a actualitzar-los amb la inflació mitjana el 2024. Des de CCOO també proposen un bo específic de 300 euros per als membres de col·lectius més castigats.
Tanmateix, Bellera rebat la tesi patronal que afirma que incrementar salaris no farà altra cosa que consolidar la inflació: “El plantejament neoclàssic –assenyala Bellera– diu que apujar els salaris trasllada aquests increments als preus i que tot plegat alimenta l’espiral inflacionària.” El portaveu de CCOO recorda, però, que la inflació s’està accelerant des del segon semestre del 2021 i que això vol dir que “ja hi ha hagut efectes de segona volta”, perquè els increments de preus energètics ja s’han traslladat a la inflació subjacent, la que descompta precisament aquests preus i altres productes estacionals com els aliments frescos. “La subjacent s’ha triplicat perquè el fenomen ja afecta tota la cistella de preus”, remarca, a més de veure “claríssim” que, encara que s’abarateixi l’electricitat, els preus no faran el mateix.
A més de la revisió del model energètic, Bellera insta a obrir un debat en el pla fiscal. “Serà difícil aconseguir majories al Parlament”, subratlla, abans de concloure que “les pujades de sous, i també de les pensions, que tant preocupen la patronal, no aniran a les illes Caiman, sinó a omplir el cabàs del mercat o a comprar les sabates dels nens de la família.”
Cal no oblidar les pimes
El sindicalista es declara conscient que la inflació afecta més les companyies de dimensions més modestes, en les quals l’estructura de costos es veu totalment afectada per l’encariment de l’energia i de les primeres matèries: “Estem a favor dels ajuts a les empreses amb problemes de solvència, i per això mateix creiem que cal abordar el debat de la fiscalitat i el control dels preus energètics, perquè, com que l’impacte de la inflació és asimètric a Europa, les nostres empreses estan perdent competitivitat.” Per aquest motiu, conclou, cal “capil·laritat de les mesures, molta política pública, coordinació entre administracions i manteniment dels consensos que van permetre la posada en marxa dels ERTO”, elements que seran clau, a parer de Bellera, per afrontar aquest risc estructural.
Sergi Perelló, secretari general de la Intersindical CSC, abona la necessitat d’augmentar els salaris i hi estableix uns mínims. “És cert –admet– que moltes empreses no ho podran assumir, però una pujada d’entre el 4% i el 6% hauria de ser possible.” Perelló assenyala que del 51% d’empreses que estan apujant els preus, especialment entre les pimes, només un 26% estan fent el mateix amb els salaris dels seus treballadors. El representant de la Intersindical CSC insisteix que un organisme internacional com l’FMI, “gens sospitós de ser d’esquerres”, ja ha dit que “cal frenar els preus i que cal enfortir els sistemes de protecció social, especialment per als col·lectius més vulnerables”.
Paral·lelament, Perelló creu que és ara o mai quan cal apostar per un model productiu més sostenible “i menys dependent del turisme i el totxo, que són sectors que precaritzen el mercat laboral”, i adaptar el salari mínim interprofessional a la realitat socioeconòmica catalana, per situar-lo “com a mínim en 1.400 euros”.
La Intersindical CSC “posa el crit al cel”, perquè, si bé el 2007 dues terceres parts dels convenis firmats incloïen una clàusula de revisió salarial, ara només en porten un 29%, un fet que, per Perelló, vol dir que “el sindicalisme no ha fet els deures”.
