Els joves d’ara són els que millor parlen anglès de totes les generacions que els hem precedit. Des d’aquest punt de vista, són els catalans més ben preparats per anar pel món des de l’època dels almogàvers. Aquells antics mercenaris barbuts i assilvestrats no crec que tinguessin un anglès exquisit amb accent de Cambridge, però havien desenvolupat altres tècniques i habilitats amb què “es feien escoltar” per qualsevol lloc de la Mediterrània on anaven. Avui, tenim de nou adolescents i joves preparats per conquerir el món: tenen un nivell d’anglès que els permet veure sèries i canals de streaming en versió original sense subtítols i plenes de xiuxiuejos incomprensibles, com es fa en el cinema actual. A la seva edat, els de la meva generació amb prou feina sabíem pronunciar “tèibol” i “de àpel is in de kítxen”, i ells ja tenen el B2 i es miren sèries en qualsevol idioma en què els personatges no parlen sinó que murmuren. El problema és quan aquests joves poliglots tornen a casa i troben que les sèries, canals de streaming o vídeos de Tik-tok amb què volen entretenir-se estan en qualsevol llengua excepte el català. Anglès i castellà dominen el mercat juvenil, mentre que el català passa a ser una mena de llengua oficial i escolar pròpia de professors i telenotícies per a adults, ben allunyada de l’entreteniment.

I és en aquest context que arriba l’estrena d’Alcarràs. La pel·lícula de Carla Simón premiada a Berlín ens mostrava que el català és una llengua com qualsevol altra, que podíem ensenyar als joves que es pot anar en català pel món sense llengües interposades, tal com són. Però resulta que les sales de cinema han tingut la brillant idea d’oferir-la en massa amb subtítols en castellà. No fos cas que no s’entengui. No fos cas que els nostres joves no siguin capaços d’entendre el que diuen uns paios del Segrià. Doncs, sabeu què? Desperta, ferro!