La propera setmana a Madrid, 1.500 professionals de l’assessorament financer debatran durant dos dies, amb el repte de trobar solucions inversores en una molt complexa conjuntura per a centenars de milers, potser milions, d’inversors.

Amb vint-i-quatre mesos de retard -el confinament de la primavera del 2020 va fer ajornar la major trobada de professionals financers del continent- es plantejaran els encara vius problemes generats per l’aturada econòmica de la pandèmia, que ara es compliquen amb els efectes derivats de la crisi de l’agressió russa.

El vintè aniversari d’EFPA España s’havia convocat per al maig del 2020 en una situació positiva de recuperació econòmica, però amb incerteses i riscos que molts crèiem que es veurien compensats per la innovació tecnològica, l’empenta emprenedora i per l’eficiència global del capitalisme.

No imaginàvem, llavors, que dos relatius cignes negres treguessin el cap en l’horitzó, dos anys després. Primer, òbviament, el de les distorsions que ens generaria la covid-19, l’aturada econòmica que es vam imposar i, immediatament, la caiguda del PIB que es va ocasionar. Segon, tan improbable com l’anterior, que en plena recuperació de la caiguda de la pandèmia un autòcrata psicòpata irrompés (òbviament primer en la llibertat i pau d’un país independent) en l’economia global, i de forma particular en l’europea, per generar un cop més una crisi recessiva.

Aquest mes de maig, dos mesos i mig després de l’esclat de l’agressió, els estalviadors confronten -confrontem- un escenari penalitzat per una inflació desfermada i la pèrdua de poder adquisitiu subsegüent; fortes distorsions en el comerç internacional, escassetat en components i matèries primeres que generen frens productius i més inflació i, com sempre, el més importat, l’augment de la incertesa i, per tant, ajornaments en les decisions d’inversió i consum a curt i mitjà termini, que tindran efectes contractius en l’activitat econòmica i, conseqüentment, en l’ocupació.

En el flanc de l’estalvi i la inversió, el desconeixement sobre la durada del conflicte, i l’abast i l’orientació de la seva potencial resolució han creat ja uns forts corrents de pessimisme materialitzats en moviments descontrolats dels mercats financers. Els rendiments de les accions i els productes financers en accions estan sent, des que ha començat l’any, fortament negatius però, en aquest cas, ho podem justificar amb la inevitable volatilitat de la renda variable i esperant majoritàriament certa recuperació si el conflicte s’estabilitza o se soluciona. En canvi, la renda fixa, sigui deute públic o crèdit privat, està vivint, probablement, el que podria ser el pitjor semestre des de fa almenys vint-i-cinc anys. I és que, contràriament a les accions, l’inversor en renda fixa no esperava les pèrdues produïdes ni en el pitjor dels seus malsons. Les alternatives, començant pels dipòsits i els mercats monetaris que es troben en tipus reals negatius propers al -10% amb l’actual inflació, són poc falagueres, potser exceptuant les matèries primeres.

En aquestes condicions, els assessors financers no tenen gaire argumentari ni solucions fàcils. El dilema de la inflació i d’uns tipus d’interès descompassats, -d’altra banda afortunadament, si volem fugir de l’estagflació-, complica enormement el consell d’inversió. No es pot anar gaire més lluny que recomanar calma i, probablement, alguna recomposició de la cartera que ens permeti millorar una possible recuperació de les cotitzacions, quan torni a sortir el sol, que sortirà inevitablement.

I seran, per tant, unes jornades de l’assessorament financer buides de continguts? Tot al contrari. Sigui quina sigui la conjuntura en què ens trobem, cal seguir insistint en la molt millorable composició a llarg termini de l’estructura de l’estalvi a Espanya i a Catalunya. I això requereix un munt d’estratègies i, sobretot, fer entendre a l’inversor que ha de definir clarament els seus objectius financers, l’horitzó dels mateixos, i conèixer la seva capacitat d’assumir riscos. I tot això posant en valor la diversificació i un estalvi complementari que serà imprescindible per millorar les pensions. A més, els assessors financers han de debatre la digitalització, i el que representa com a eina col·laborativa per a l’assessorament, però també com a amenaça al necessari consell personalitzat i de qualitat que, actualment, només pot ser “humà”; la irrupció dels criteris ESG i de finances sostenibles en els actius i productes financers; o la necessitat de reforçar la tasca professional dels assessors, fent-los progressivament psicòlegs per contribuir que els biaixos emocionals i cognitius (dels clients, però també d’ells mateixos) no perjudiquin la presa de decisions i el rendiment de les inversions. En definitiva, molta feina al davant.