Dardo Rosales talla amb una serra circular feixos de tarima encadellada disposats sobre cavallets de ferro. És el primer pas per fer les casetes d’arbre infantils que després construirà per encàrrec en jardins particulars. Mentre tragina amb les fustes explica que la pandèmia el va impulsar a venir a Catalunya des de la seva Argentina natal per emprendre. Amb l’experiència d’un negoci similar que tenia a l’altre costat de l’Atlàntic, ha muntat CasiCasas, que publicita a través de les xarxes socials. Ni la serra circular, ni els cavallets, ni el local són seus. Rosales és un dels primers usuaris de The Comaking Space, una mena de coworking per a feines manuals que acaba d’obrir portes al polígon industrial Can Jardí de Rubí.

Precisament els emprenedors que no volen assumir uns costos fixos elevats quan posen en marxa el seu negoci són un dels perfils de clients d’aquest tipus d’instal·lacions, de les quals només n’hi ha dues a Catalunya. “Als Estats Units i al nord d’Europa són habituals, però aquí som una novetat; ara bé, estic convençut que es replicaran”, comenta Joel Dorado, fundador i director general de The Comaking Space, que s’allotja en una nau de 850 m², que amb anterioritat havia estat una fàbrica de plàstic. Per tant, l’han hagut d’adaptar per crear diferents espais; on abans hi havia màquines d’injecció de plàstic, avui hi ha taules de fusteria, taules de ferreria aptes per fer soldadures, cabina de pintura, un coworking, un box de mecànica i sales per fer tallers i esdeveniments d’empresa. Tot ben equipat amb màquines i estris professionals de les primeres marques. Quan estigui a ple rendiment, hi podrien treballar o formant-se alhora unes trenta persones.

La inversió ha estat al voltant d’1 milió d’euros, que Dorado ha sufragat amb recursos propis i finançament bancari, però està convençut que serà un èxit perquè arriba per cobrir una demanda latent. A més dels emprenedors que comencen, hi ha molts professionals que amb la pandèmia han vist la conveniència de traslladar costos fixos a variables, la qual cosa vol dir, pagar local, llum i eines només quan les utilitzen. Després està el formidable món dels aficionats al bricolatge, i aquí tenen a l’abast eines professionals i un espai on poden desenvolupar la seva creativitat sense les limitacions que imposa un entorn domèstic, amb l’avantatge afegit de poder plantejar dubtes a l’expert que tenen al costat.

A partir d’aquí, la casuística és molt gran. Poc abans de l’entrevista, Joel Dorado ha rebut la visita d’un artista que fa escultures de ferro i, a continuació, la del responsable d’una associació d’empreses de metal·lúrgia que cerca un espai per fer uns tallers de formació. Dorado també assenyala els restauradors de cotxes clàssics o els que condicionen l’interior de furgonetes per transformar-les en càmpers, és a dir en habitatges (camperització en diuen els iniciats a aquesta moda).

En tot cas, aquests tallers per compartir feina, creativitat i suor estan ben alineats amb tendències de la societat actual, com ara el moviment maker, és a dir, de fabricar-se les coses un mateix gràcies a la democratització del coneixement i dels mitjans de producció. “Els que han nascut amb el món digital comencen a delejar la vida més enllà de la pantalla. Fer alguna cosa que comença sent virtual però que ràpidament passa a ser tàctil i útil en el món quotidià, satisfà d’una manera que els píxels no poden”, escriu el guru Chris Anderson, pare de la idea de la long tail, al seu llibre Makers. També enllaça amb l’economia col·laborativa, en què el negoci ja no és tant el fet de comprar productes per posseir-los com compartir i pagar pel servei prestat.

I de la mateixa manera que hi ha nòmades digitals, que tenen un negoci a internet i porten una vida errant, també hi ha gent que fabrica i que vol portar el mateix estil de vida. El problema és que un taller no es pot ficar a la motxilla com un ordinador portàtil. Per això, obrir un espai amb màquines per a aquests i altres tipus de persones fa més d’una dècada que es va convertir en un repte personal per a Pedro Pineda. Dissenyador de formació, Pineda va començar a desenvolupar la seva idea l’any 2010, primer a la Betahaus de Berlín i després a la que es va obrir al barri de Gràcia de Barcelona. Però el taller compartit era una extensió del coworking convencional, i no acabava de tenir l’entitat que calia. A més, tot i els punts evidents de contacte entre un coworking i un taller compartit, quant a model de negoci s’assemblen com un ou i una castanya. “Necessites més inversió, més manteniment i més espai i, per contra, tens una demanda més petita i que mira molt el preu, cosa que t’obliga a tenir marges més estrets, i tot plegat dificulta la gestió; t’hi aboques si ets un enamorat de la idea”, assegura Pineda.

A mesura que el seu projecte anava agafant dimensió, va passar de Gràcia al Poblenou, i finalment a unes velles naus industrials de la Verneda, que en un altre temps havien estat les bugaderies de l’Hospital de Sant Pau. TMDC, sigles de Taller per a la Materialització i el Desenvolupament de grans Conceptes, és des de l’abril del 2018 una instal·lació de 3.000 m² repartits en nou naus, que originalment n’eren tres i que han anat augmentant a mesura que creixia el projecte.

Visitar la instal·lació acompanyat de Pineda, cofundador i coordinador general de TMDC, és tota una experiència immersiva en un espai laberíntic que conserva l’encant del seu passat industrial i que bull d’activitat per tots els racons: aquí, artesans del mobiliari de fusta, més enllà una empresa que fa maquetes d’arquitectura, d’altres que treballen el ferro o el formigó... Són les naus dels tallers compartits, però també hi ha naus dividides en parcel·les i llogades a petites empreses o autònoms que acaben formant una mena de soc àrab d’oficis on tothom col·labora amb tothom. Unes cinquanta persones comparteixen cada dia, d’una manera o d’una altra, aquestes instal·lacions.

Sorprèn la varietat d’idiomes que se senten mentre es fa la ruta i també la presència de dones. Aleshores és quan es comença a revelar la nova realitat manufacturera que està emergint amb força.

Després de passar per una estança plena de runa pendent d’una reforma general que es va fent a poc a poc -“en diem Txernòbil”, diu amb sorna Pineda-, un dron sobrevola els caps i s’obre una sala blanca acabada de pintar: el contrast és brutal. És l’espai de Stage2 una incubadora d’start-ups que s’acaba d’instal·lar al TMDC amb la voluntat de fomentar l’emprenedoria industrial, segons explica el seu promotor, Oriol Pascual.

Un cop acabada la visita, es fa obligatòria una explicació pausada sobre què és i en què s’està convertit TMDC: “Som part d’un ecosistema on volem que passin coses, un lloc ideal per desenvolupar projectes, per emprendre i per col·laborar”, explica el cofundador del taller. A més de la part dels oficis, TMDC té un acord amb l’escola de disseny Elisava perquè els seus alumnes vagin a fer classe a les seves dependències, i els ofereixen facilitats perquè puguin crear coses amb les seves eines.

D’altra banda, amb l’entrada de Stage2, TMDC amplia el seu perímetre d’actuació a l’electrònica i s’acosta al món de la tecnologia i la innovació. Estudiants, dissenyadors, enginyers, professionals de diversos oficis que interactuen en un mateix espai és garantia d’idees originals.

I també de fortalesa: “Quan una persona està sola creant té por perquè és fràgil, però si col·labora amb d’altres es fa més forta, perquè multiplica les possibilitats de noves feines; així quan compartint estem contribuint a teixir una xarxa resistent per a tothom, i quan sumem innovació i formació aquest teixit és encara més robust”, afirma.

En aquest sentit, TMDC se sent part de les infraestructures clau del país en temes de fabricació, sobretot quan es tracta de fer coses des dels prototips fins a petites sèries de productes. Malgrat tot, no reben suport institucional. Però el que més els rebel·la és quan les administracions públiques busquen referents o consells a l’exterior, a Boston o a Nova York, sobre com reconvertir espais industrials i fomentar l’economia productiva: “Som relativament nous, i suposo que encara estem en la fase d’haver de demostrar alguna cosa”, es lamenta Pedro Pineda.

The Comaking Space, que tot just comença a caminar, i TMDC, que exhibeix un gran potencial, són iniciatives que han nascut per satisfer una demanda latent d’espais de suport a la fabricació. En tots dos casos ofereixen tarifes i sistemes de vinculació molt flexibles per adaptar-se a una demanda que és molt àmplia i que té necessitats molt dispars, que van des de la petita empresa fins a l’aficionat a les manualitats.

El seu servei és vital en un moment en què l’emprenedoria industrial comença a envolar-se.