La pandèmia ens va fer pensar. Hem vist que hi ha zones de monocultiu, on es vivia només del turisme, que suporten una recessió molt important. Hi ha esforços, bona voluntat, però no hi haurà canvis si el sector no s’hi veu obligat, sobretot perquè sovint un país fa el que pot, no el que vol. Certament des de l’àmbit municipal s’està intentant modificar algunes coses, per exemple Lloret, que vol canviar la percepció del turisme de sol i borratxera, però no es poden aplicar canvis radicals i ho hauran d’anar fent a poc a poc. En definitiva, però, l’estat d’ànim general indica que no és el de rectificar allò que fins ara no s’ha fet bé.

El turisme va molt bé als sectors que el promouen i dona tants marges que té tendència a depredar les indústries que té al voltant. Només cal veure el que ha passat a Eivissa o a la Costa Brava, per exemple, on ha eliminat la diversificació econòmica, però una de les pitjors coses que ha fet el sector és inventar-se tot sol el fenomen de les Kellys i exportar-lo. I ara també s’han afegit altres sectors a aquesta manera de procedir amb els treballadors, com el de les plataformes, un model que ve dels Estats Units i que és molt més salvatge encara. Si la indústria generava una certa expectativa de futur, aquests nous models de negoci no l’ofereixen.

Hi ha molts hotelers i restauradors que fan molt bé la seva feina, sovint són famílies i emprenedors, però un país com el nostre, amb uns estàndards culturals i de desenvolupament no pot només basar la seva economia en el turisme. En altres indrets han demostrat que hi ha maneres efectives de gestionar el sector, tant en termes de territori com laboralment.

N’hi ha diverses. Una de molt important, i que ja s’aplica en altres països, és la inspecció laboral i el seguiment de les situacions irregulars. A l’Estat espanyol, la llei és molt feble i si s’apliqués correctament potser a molts no els sortirien els números. D’altra banda, el sector ha de fer una oferta de més qualitat, però llavors ha d’apujar els sous, fer-los dignes, i incrementar els preus de la seva oferta.

L’Estat espanyol va descobrir el turisme en els anys seixanta. Va veure el sector com una sortida econòmica. El franquisme va potenciar el turisme des del primer moment, el turisme i el sector immobiliari, que gairebé sempre van de bracet. Laboralment era una sortida per a tota la gent que abandonava el camp per anar a treballar a les ciutats. A Catalunya, en canvi, no va néixer fins als anys noranta. Abans teníem una economia més diversificada i industrial. A hores d’ara, moltes baules de la cadena de valor estan implicades en el turisme.

Catalunya no pot triar. La presència del turisme és un fet irreversible. Des de l’administració s’ha de fer una planificació més activa per distribuir el turisme i que arribi a tot el territori. Tenim una alta densitat humana en llocs molt concrets i a d’altres no hi arriba ningú. L’actitud hauria de ser més semblant a la que té l’Europa del nord pel que fa a la redistribució del turisme i, alhora, respectar els estàndards mínims als llocs de treball. En definitiva, s’ha de modificar l’oferta.

Si l’aeroport del Prat no fos de baix cost, estaríem parlant d’un altre model. Però si s’ofereix un sou més alt als treballadors del sector i s’incrementen els preus dels serveis, no estaríem qüestionant el model turístic que tenim.

Sense dubte. No s’entén que la població local no pugui accedir a determinats indrets per l’alt cost de les entrades o per la massificació. La població local hauria de tenir un accés molt senzill als equipaments. Les accions de microcirurgia de les quals parlo al llibre s’han de fer per evitar les situacions de desavantatge que pateix la població local.

Sense dubte en el model que està aplicant França, que tot i ser centralista i on per fer una rotonda en qualsevol poble és París qui decideix, cuida les zones més deprimides del país. Potser sí que s’hauria de centralitzar en el govern català la gestió del sector, perquè s’han fet coses en l’àmbit local, però tot i així, tothom va a la seva.