El sector ha patit una aturada, i s’està recuperant, però de manera progressiva. Efectivament, la Setmana Santa ha anat molt bé a tot Catalunya, però a Barcelona encara no estem ni de bon tros on estàvem abans de la pandèmia: encara no estan oberts tots els establiments hotelers i l’ocupació s’està aconseguint a costa d’abaixar el preu. Això en un context d’inflació desbocada, la qual cosa fa patir les empreses perquè tensa l’explotació encara més. Sí, hi ha símptomes d’una recuperació, però també hem d’estar a l’expectativa del que passa al món, per exemple amb la guerra d’Ucraïna. Som conscients de la fragilitat no només del turisme, sinó de l’economia en el seu conjunt.

No, l’esperava. Al final, el sector són empreses que han fet ús de la seva capacitat financera per aguantar. Però també perquè tots eren conscients que el turisme tornaria. De turisme, n’hi haurà sempre perquè la gent es vol moure i conèixer el món. Tant bon punt s’ha obert la possibilitat, tothom s’ha desplaçat.

Abans de la pandèmia, un sondeig de l’Observatori de Turisme de la Diputació de Barcelona de la primavera de l’any passat revelava que per al 87% dels enquestats el turisme és positiu o molt positiu. De la mateixa manera, en la segona onada del Baròmetre de l’Ajuntament de Barcelona del 2021 el turisme ocupa el lloc número 11 en la llista de problemes de la ciutat. Amb això no vull eludir que hi ha un tema d’externalitats que coneixem com a sector i com a destinació i que s’han d’abordar, però en termes generals la població considera el turisme una cosa beneficiosa.

Efectivament, l’aturada ens ha permès reflexionar, i penso que s’han d’intentar reconfigurar alguns paràmetres i posar alguns límits per anar ajustant el turisme a les demandes de la societat. El turisme és un sector estratègic per a Catalunya i Barcelona, que forma part d’un sistema econòmic i social (no és un sector aïllat), i que respon a unes demandes socials que van evolucionant, uns canvis que el turisme també se’ls planteja per donar-hi resposta. Segurament ara es vol accelerar aquesta resposta.

Jo diria que no hi ha possibilitat de no canviar, però el que tampoc no es pot fer és un canvi radical i de cop, això que alguns anomenen “canviar de model”. Des del meu punt de vista, es tracta de fer una transformació progressiva fonamentada en criteris sobretot de sostenibilitat, que les empreses tinguin clar que han de donar un retorn econòmic però també social. S’han de fer passes a curt termini, en la mesura que es pugui, i alhora tenir una estratègia clara de cap a on es vol anar i plantejar accions a mitjà i llarg termini. En aquest sentit, s’hauria d’haver après de la importància que les administracions es coordinin entre si, que les administracions i el sector privat vagin molt de bracet, i que les empreses col·laborin encara més entre si. És la idea d’ecosistema turístic de col·laboració i visió compartida.

Per exemple, hi ha una qüestió molt important que és el talent: necessitem persones preparades i valorades que siguin palanques de transformació perquè aquestes coses passin a dins de les empreses i de les destinacions turístiques. Aquí el sector hauria de pensar què pot oferir a aquestes persones per tenir els millors per fer aquests canvis.

Bé, això no hauria d’espantar, perquè és en benefici del sector i de la destinació. Per exemple, si hi ha temes que tensen molt la ciutat, posem per cas, els creuers, probablement s’ha de gestionar de manera diferent: decidir qüestions com el volum i el tipus. Això és gestió. Ara bé, jo no diria que no volem creueristes. Per tant, posar límits i alhora buscar alternatives. En el tema de l’oferta, en necessitem crear de nova, ben alineada amb activitats clau que poden ser molt atractives i que no necessàriament han de ser-ho només pels elements patrimonials estàndards.

Per exemple, aquella vinculada amb la recerca, a la formació, a la salut, a les tecnologies... El que vull dir és que cal aprofitar tot l’ecosistema d’activitats econòmiques de la ciutat per atreure persones per visitar-la o per viure-hi una temporada. S’han d’identificar aquests pols que puguin suposar una diferenciació i que siguin atractius, i convertir-los en recursos per a aquests visitants.

A Barcelona hi és, i jo crec que és encertada. És el que s’anomena l’economia del visitant, i es tracta d’explotar tot aquest ecosistema que té la ciutat per diferenciar-se d’altres destinacions urbanes. I perquè generi un valor econòmic encara més transversal. Què falta? Acabar de posar fil a l’agulla. Cal crear una nova oferta que incorpori aquests elements i que els estructuri. El turisme de congressos no estava estructurat, i va caldre el Barcelona Convencion Bureau i el Catalonia Convention Bureau per generar una infraestructura perquè les empreses s’hi posessin i que es pogués crear un sector potentíssim, que torna a despertar amb força. Necessitem un gran acord de país pel turisme, amb aquesta visió a llarg termini d’inversió i de foment per part d’administracions i empreses.

Quan penso en la possible ampliació del Prat no penso només en criteris turístics, penso en una economia diversificada. En aquest sentit, crec que amb una visió a mitjà i llarg termini, caldrà fer l’ampliació. Per tant, hi estic a favor. De qualsevol manera? No. Els criteris de sostenibilitat s’hauran d’aplicar en tots els temes de mobilitat, i la preservació d’espais naturals haurà de ser compatible. Un altre tema és que pel que fa a determinats vols de curta distància i low cost hi ha alternatives a Catalunya per no perdre’ls. Hi ha polítiques que han fet que aquests vols es concentressin a Barcelona.

Les noves generacions ja no es miren el treball com abans, no és que no vulguin treballar, sinó que potser no és la prioritat de la seva vida. Volen que les empreses siguin mes participatives i més sostenibles, i ho volen de veritat. També s’han de millorar les retribucions. No dic que ara no es pagui d’acord amb els convenis, ni que siguin retribucions injustes, el que dic és que s’han de millorar, sobretot per a la gent que té formació i que està preparada, perquè aquest es el talent que s’ha de retenir. Però també s’ha de millorar la gestió: la dels horaris, la dels torns... Hem d’intentar que les persones puguin conciliar. I és possible.

El sector turístic és intensiu en capital humà i ho seguirà sent. En determinats llocs més de base és on hi ha més necessitat. Això que he dit abans ha de servir per a tots els llocs i no només per als de gestió: persones preparades que cobrin bé, per sobre de conveni si aporten valor afegit; l’empresa ho ha de poder recuperar a través del preu perquè el client li pagarà més.

Això de competir per preu s’hauria de revisar, perquè ens ajudaria a no necessitar tant volum. Un dels ajustaments a què s’hauria de tendir és a poder apujar el preu i augmentar la competitivitat. Això no es fa d’un dia per un altre. Però ha de ser un objectiu fonamental. Un dels premis CETT Alimara s’ha atorgat a un estudi d’una universitat d’Austràlia que aporta informació científica sobre l’impacte d’Airbnb i posa en qüestió algunes bondats acceptades d’aquest model de negoci. Conclou que contribueix a precaritzar els ingressos de freelancers i de treballadors de la indústria turística, a abaixar els preus de l’allotjament turístic i a tensar encara més el mercat de l’habitatge per a locals. Tot això va en contra del que volem.

Es parla molt de limitar les places hoteleres, quan el que realment genera tensions als residents són els habitatges d’ús turístic. Per tant, cal limitar l’habitatge d’ús turístic i continuar combatent l’oferta il·legal.

En turisme tenim moltes pimes, i és un fet al qual dono molt valor, perquè proporciona molta autenticitat i un tracte molt directe al client. I alhora és resilient, i potser és una de les raons per les quals el turisme està aguantant. Les empreses han de ser rendibles, però no ho han de ser a costa de la mà d’obra. Han d’innovar, i la pandèmia ens ha fet veure que s’havien de canviar coses de l’oferta, eliminar costos sobrers que es podien optimitzar, fer un altre tipus de màrqueting més directe al segment que ens adrecem i ser més sostenibles. També hem de tenir multinacionals que s’adrecin a un altre tipus de segment i que aportin altres valors.

El sector turístic no ha oblidat el turista de proximitat, té molta importància perquè ajuda a desestacionalitzar, a posar en valor temes de patrimoni gastronòmic i de patrimoni cultural, i fomenta una relació entre territoris. I si tenim aquesta mirada local serem més autèntics i ens diferenciarem també per al visitant de fora. Però necessitem el visitant de fora, i no és incompatible amb el turisme de proximitat.

L’administració s’ha trobat de cop amb un problema sanitari molt greu que ha hagut d’atendre en primer lloc. Les empreses hem sentit que l’administració era lenta, però potser no ho podia fer d’una altra manera, sobretot a l’inici. Els ERTO han estat una solució molt bona que ha ajudat molt que moltes empreses poguessin aguantar. Han faltat ajudes directes sobretot per als petits empresaris i els autònoms. Ara hi ha els fons Next Generation, i esperem que les pimes hi puguin tenir accés i que puguin ajudar en aquest procés de canvi des de la perspectiva de la digitalització, la sostenibilitat i la formació.

El problema de falta de mà d’obra no és exclusiu del turisme, està passant en molts sectors, per tant, estem competint i hem de fer els deures.

La pandèmia ens va aturar, i d’un divendres a un dilluns ens vam haver de mobilitzar per oferir formació en línia a tots els alumnes. I vam tenir la capacitat de fer-ho, perquè ja estàvem en marxa abans. La nostra missió és anticipar-nos, i constantment estem reflexionant per identificar necessitats del sector; sobretot intentar llegir cap a on anirà el turisme, perquè les persones que preparem desenvolupin les capacitats adequades per a aquest futur. Així, el curs vinent el CETT ofereix nou grau de Negoci Digital i Innovació en Turisme. També hem creat el màster de Desenvolupament i Llançament de Projectes Turístics i un altre en gastronomia sostenible. Ens definim com una universitat aplicada, una universitat professionalitzadora i propera al sector, i quan fem recerca la fonamentem en aquests reptes. A través de la Càtedra UB de Turisme, Hoteleria i Gastronomia desenvolupem conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona indicadors de sostenibilitat turística. Es un coneixement aplicat del qual es podrà observar l’evolució, i que l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona faran servir per monitoritzar i decidir.

Sí, el turisme va entrar a la universitat el 1997, és recent en termes acadèmics. Al CETT s’han doctorat vint-i-cinc persones. A més de la docència, aquestes persones són les que es dediquen a fer recerca aplicada i transferència de coneixement al sector. La digitalització és un bon instrument perquè les dades que hi ha es transformin en informació útil per prendre decisions.