El recent afer sobre les escoltes a polítics i activistes catalans amb l’eina d’espionatge Pegasus ha provocat indignació a tots els qui pensem que, més o menys, som demòcrates. I dic més o menys perquè, realment, un ja no sap què és ben bé aquesta cosa anomenada democràcia. Vegem-ho.

En primer lloc, caldria parlar de quan les innovacions voregen la manca d’ètica. És Pegasus una innovació acceptable? Des del punt de vista tecnològic, segur que sí, però podem acceptar innovacions que, com a mínim en determinades ocasions, posin en risc els drets individuals i també col·lectius? Tot un debat.

Com afirma Soshana Zuboff, vivim en un “capitalisme de la vigilància”. Com s’ha dit aquests dies, les pràctiques d’espionatge d’aquest tipus estan cada cop més esteses. Es fan servir en política, però també en el món de l’empresa, de l’esport i allà on espiar pugui ser aprofitat d’una manera o d’una altra. Els foucaultians de tota la vida no ens sorprenem fàcilment. Foucault, mort el 1984, ja ens avisava d’una societat que estava bescanviant el càstig exemplaritzant per un control microfísic de conductes i maneres de pensar. Vivim en democràcies aparents, però on cada cop és més difícil apartar-se de la norma i desafiar el poder?

En segon lloc, cal preguntar-se si la democràcia aspira a una certa utopia o amb el que tenim ja podem anar tirant. Dit d’una altra manera, la democràcia admet innovacions incrementals o radicals? Molts no entenem que es pugui espiar algú, encara que sigui amb un mandat judicial, sobretot si els espiats no són criminals, violadors o assetjadors. La generalització impune d’aquest tipus de pràctiques elimina, per sempre, la tan anhelada transparència. Resulta que els ciutadans no podem ni tan sols saber si una cosa s’ha fet o no perquè els que la fan no tenen cap obligació de donar explicacions, facin el que facin. Fantàstic. Al final, si seguim per aquest camí, fins i tot els ajuntaments de poblets petits disposaran del seu Pegasus, amb importants descomptes, és clar.

La majoria de la bona gent demòcrata d’aquest país pensàvem que això de la democràcia era, definitivament, una altra cosa. Ho seguim creient, però, la veritat, cada cop costa més. Ens agradaria creure que les democràcies no vigilen ni controlen els dissidents polítics i socials, ni els empresonen. Voldríem pensar que la democràcia es va expandint, creant menys entorns de concentració de poder i, per tant, fent que aquest sigui cada cop més circular, compartit i autogestionat. Desitjaríem pensar que la democràcia es diferencia clarament de la dictadura, però veiem estorats que cada cop és més difícil establir una frontera clara i diàfana.

Cal innovar en democràcia, definitivament. Els seus enemics, siguin quins siguin, són massa gent. No pot ser que ens sentim demòcrates pel simple fet d’anar a votar cada dos o tres anys i, en canvi, mirem cap a un altre costat quan la democràcia fa aigües per tot arreu. La democràcia es construeix des de la llibertat, la discrepància, la cultura, el diàleg i l’acceptació de l’altre. No podem continuar vivint en una casa amb una façana molt bonica, però amb uns fonaments que es van podrint a poc a poc. Quan tindrem unes jornades internacionals sobre innovació democràtica?