Aquest és el títol (una pregunta important, aleshores i sempre) d’un article científic (publicat, el 1950, a una revista catalana de Mèxic, i reeditat el 1994 per la UB) de l’economista i cooperativista Joan Ventosa i Roig, fill de Vilanova i la Geltrú, amb estudis universitaris de farmàcia i d’agronomia, membre del Consell d’Economia de Catalunya, exiliat el 1939.

Ventosa i Roig es feia la pregunta, i tot i el seu respecte pels clàssics britànics de la ciència econòmica, discrepava d’una de les seves grans aportacions: la de Malthus, que deia que el creixement de la població era molt superior al creixement de la producció d’aliments. Aquest fet generava, és clar, crisis alimentàries, fam. “Sortosament –llegim- els fets demostren que aquella suposada llei no era més que una hipòtesi totalment equivocada.” El que frena la creixença de la població, escriu, és “el desig de procurar als fills una educació acurada i tota mena de comoditats, i el d’estalviar a l’esposa els sofriments i les molèsties inseparables d’una descendència nombrosa”. Això és el que succeeix als països més rics, com França, on “la mitjana de fills era de 2,7 per matrimoni”i on, per cert, la necessitat d’immigració forastera... no és un problema greu. En un parèntesi, parlant del cas català, Ventosa i Roig és contundent: “Els fills d’aquests [immigrants] se senten tan catalans, i de vegades més i tot, que els d’autèntica nissaga pairal. No he trobat mai diferència entre els Serra, Puig, Mitjans, etc. i els Pérez, Ruiz, Rodríguez... nats a la nostra terra.”

Seguint el fil, Ventosa i Roig pensa que els països rics “deixant d’explotar els pobles colonials i semicolonials, millorant el seu nivell de vida... poden contribuir a limitar la població de l’Índia i de la Xina, molt millor que no pas les epidèmies periòdiques [...]”

Ara bé, alguns analistes concloïen que la fam segueix sent un horitzó, ja que la producció d’aliments té greus problemes. Un, deien, és la intensificació dels conreus. Però si es fa bé, “de manera racional i científica” és, justament, el contrari. Un altre, segueixen dient els pessimistes, és l’erosió i la destrucció de boscos i de terres fèrtils. Tenen raó, però justament s’està començant a evitar. El tercer és el problema dels adobs, però, “l’atmosfera ens ofereix una font inexhaurible de nitrogen”.

L’origen de “la fam i de la misèria que actualment sofreix la meitat del gènere humà” és, segons, Ventosa i Roig, “una mena de neomalthusianisme al revés, que no ha tingut per objectiu limitar la població humana perquè no manquessin aliments, sinó restringir la producció de coses imprescindibles per tal de poder especular amb els preus”. Si bé, aquesta pràctica és ben real, i ben visible, també és cert, subratlla Ventosa, que les cooperatives de consum proveeixen, “en proporció més o menys gran, les necessitats d’uns 430 milions de persones, o és a dir la cinquena part dels habitants del món”.

La cooperació (amb majúscules), doncs, i no “el capitalisme internacional i el capitalisme estatal que pretén substituir-lo”, és el model econòmic que, posant l’accent en el treball i en el consum, i “aprofitant al màxim els recursos de la naturalesa”, pot desbrossar un futur sense fam (i sense guerres).