“És una pel·lícula sobre la societat actual i, per tant, sobre el malestar i l’escombraria contemporànies”, comenta Albert Serra a propòsit de Tourment sur les îles o, segons el títol internacional, Pacifiction, que ha rodat a Tahití, a la Polinèsia Francesa, amb Benoît Magimel com a protagonista. L’actor francès hi interpreta un alt comissari de la República Francesa que intenta controlar la població local, que cova una ràbia a punt d’esclatar, mentre, d’altra banda, la presència d’un submarí fa córrer el rumor que es reprendran proves nuclears a prop de l’illa. “No faig un cinema didàctic, sinó, com sempre, una recerca artística, de manera que la corrupció, la podridura, els interessos del món contemporani es volen reflectir a través d’una atmosfera malsana amb la qual aportar imatges originals: puc dir que almenys hi ha un parell de coses que no s’han vist mai abans”, explica el cineasta, que per primer cop competirà a la secció oficial de Canes després que bona part dels seus films anteriors s’hagin presentat al festival: Honor de cavalleria, que va revelar-lo l’any 2006, i El cant dels ocells a la Quinzena de Realitzadors, mentre que, el 2016, va entrar a la secció oficial, però fora de concurs, amb La mort de Louis XIV i, el 2019, Liberté va projectar-se a Un certain regard.

El cineasta creu que ha arribat a concursar a la secció oficial del festival de Canes perquè, sense aleshores saber-ho perquè ni pensava que faria cinema, va apostar pel festival quan, amb 20 anys, hi va anar amb un grup d’amics, als quals va convèncer mentre passaven la tarda en un bar de Banyoles. D’això fa uns 25 anys. “No sé si vaig arribar a veure-hi cap pel·lícula, però el que importa és que hi vaig anar. L’altre festival on vaig anar de jove és Locarno, on, passats els anys, hi vaig guanyar el Lleopard d’Or amb Història de la meva mort. Això no deu ser per res. És com una predestinació. O allò que, amb el sentit pragmàtic d’un gran capitalista, diu Charlie Munger, el soci de Warren Buffett: «L’única manera de tenir èxit és merèixer-lo.» Sé que molts ho discuteixen, però jo hi estic d’acord. Em vaig començar a merèixer presentar els meus films a Canes des que hi vaig anar per curiositat. Però també he treballat molt per aconseguir-ho.”

Serra dubta que, entre tots els altres cineastes que duen aquest any els seus films a Canes, n’hi hagi cap que hagi treballat tant com ell i el seu equip reduït, dins del qual Artur Tort, director de fotografia i muntador, és un gran còmplice: “Tot ho fem nosaltres. Després del rodatge, hem muntat els set dies de la setmana durant set mesos seguits. Amb tres càmeres, vam rodar 540 hores, de les quals n’hem extret 2 hores i 45 amb una destil·lació i una exigència màximes. La transcripció dels diàlegs ocupa 1.276 pàgines. Vaig escriure 270 pàgines de notes.”

Per què va rodar a Tahití? “Si la intenció era reflectir el malestar del món actual, amb les desigualtats i la separació entre la població i l’estat, això es fa més evident en un lloc colonial”, comenta Serra. Tanmateix, hi intervenen altres criteris: “Els llocs són molt importants perquè, junt amb les persones, és allò que es fa més visible a les pel·lícules. Aquesta illa dona molt de joc visual i n’hem tret imatges extraordinàries, de gran bellesa.” A més, prefereix rodar en llocs distants: “Cada cop anem més lluny. La idea és crear un microcosmos, estar junts i aïllats durant el rodatge per viure en un món de ficció. Si la gent pogués anar a dormir a casa seva, això no passaria. Aquesta elecció també fa que hi hagi més imprevistos i fins més problemes que poden canviar totalment el punt de partida del film. Això també m’agrada: el que n’ha sortit és molt diferent del guió inicial.”