El 23 de maig del 1992 el magistrat Giovanni Falcone va ser brutalment assassinat per la màfia; al cap de menys de dos mesos, la víctima seria Paolo Borsellino. Els dos jutges estaven investigant els lligams de la màfia amb les institucions i no van poder acabar la feina.

Ara que es commemoren els trenta anys de les seves morts, Itàlia s’ha omplert de sentits homenatges i, també, d’hipocresia. Perquè, com denuncia incansablement la filla de Borsellino, Fiammetta, les institucions van deixar sols i desemparats els dos magistrats. Massa honestos, massa perillosos: feien nosa. La màfia i el poder es retroalimenten, es necessiten l’una a l’altre. Colpint la màfia, Falcone i Borsellino van fer trontollar el poder. I ho van pagar amb la vida.

El 30 de gener del 1992 va ser un dia històric a Itàlia: es va acabar el macroprocés contra la màfia. La Cosa Nostra va ser exposada públicament, humiliada i derrotada als tribunals. Fins aleshores, els capos mafiosos havien gaudit d’impunitat. La màfia semblava una nebulosa feta de mitges veritats, omertà i llegendes.

Ben al contrari, era una realitat tan quotidiana com letal: l’any anterior, el 1991, a Itàlia hi va haver més de 700 homicidis relacionats amb la màfia. I, amb tot, no s’aconseguia mai portar els capos a judici, els delictes prescrivien o, com a molt, pagaven els últims de la cadena. Falcone i Borsellino (i alguns altres –molt pocs– que els van acompanyar) van tenir la determinació i el coratge d’anar fins al fons, apuntant els caps i més enllà: el poder polític i econòmic que hi feia tractes. Perquè, sense les complicitats en les altes esferes, la màfia seria només un grup de delinqüents com tants d’altres i no pas el que en realitat és: un sistema de corrupció organitzada empeltada al poder.

Aquell 30 de gener al vespre, mentre tot eren trucades de felicitació per la victòria que havia costat tants anys de suor i llàgrimes, Falcone va quedar pensarós en un racó. Liliana Ferraro, dona valenta, magistrada i estreta col·laboradora de Falcone, s’hi va acostar i li va preguntar si hi havia algun problema.

Ell va respondre: “No, és que estic pensant què passarà a partir d’ara. Crec que hi haurà inevitablement una reacció.” No s’equivocava. La reacció va arribar avui fa trenta anys i ha passat a la posteritat com la matança de Capaci.

A l’altura d’aquesta localitat de l’àrea metropolitana de Palerm, quan faltaven tres minuts per a les sis de la tarda, la màfia va fer volar un tram sencer de l’autopista A-29 Palerm-Trapani amb una quantitat desorbitada d’explosius. Van rebentar cent metres d’asfalt. En l’atemptat, a més de Falcone, hi van morir quatre persones més que circulaven amb ell en cotxes blindats: Francesca Morvillo, magistrada, acadèmica i esposa de Falcone, i els agents de l’escorta Vito Schifani, Rocco Dicillo i Antonio Montinaro. Hi va haver 23 ferits.

Mentre es produïa l’atemptat, el Parlament italià estava reunit per escollir el nou president de la República. El nom que més sonava era el del democristià Giulio Andreotti, la personificació del lligam entre la màfia i la política, a més de ser el polític italià amb el rècord de càrrecs de govern –va ser, entre altres coses, set cops primer ministre.

L’atemptat va commocionar la societat italiana i l’elegit, dos dies després, no va ser el tèrbol Andreotti, sinó el magistrat Oscar Luigi Scalfaro, exministre d’Andreotti.

“La màfia em matarà també a mi quan els meus col·legues li ho permetin, quan tinguin la certesa que hauré quedat sol”, va dir Borsellino a la seva dona, Agnese, després de l’assassinat de Falcone, el seu amic d’infància.

Van trigar només 57 dies: el 19 de juliol a les cinc de la tarda al centre de Palerm, mentre Paolo anava a visitar la seva mare. En l’atemptat, hi van morir també els cinc agents de l’escorta, entre els quals hi havia la primera dona a fer d’escorta a Itàlia, Emanuela Loi.

La família de Borsellino va rebutjar els funerals d’estat i va fer fora Oscar Luigi Scalfaro, el flamant president de la República, del funeral que s’estava oficiant a la catedral de Palerm.

Trenta anys més tard, els familiars continuen creient que no s’ha fet justícia, i que es van perseguir només els executors d’aquells assassinats i no pas els que en van donar l’ordre, els que en van ser còmplices des del poder.