L’acord per blindar la immersió lingüística a l’escola de les ingerències judicials es fa pregar, tot i que es manté la idea de fer-lo públic aquest mateix matí si arriben a bon port les negociacions que no es van aconseguir tancar ahir a la tarda en una reunió al Parlament. La idea que un acord és a tocar, això sí, és la que van indicar tots els involucrats al llarg del dia, sobretot ERC, els comuns i Junts, grup que s’havia despenjat del primer pacte assolit el 24 de març però que veuria bé una nova fórmula que ara és al PSC a qui no acaba de fer el pes, ja que vol que s’expliciti el rol del castellà com a “llengua d’aprenentatge” en alguns casos. Tot plegat arriba arran de negociacions represes contra rellotge, després que iniciessin la setmana passada del tot trencades. I és que els grups saben que la resposta no pot passar d’aquesta setmana, després que l’última interlocutòria del TSJC perquè s’executi la sentència que obliga a fer el 25% de les classes de primària en castellà té el 31 de maig com a termini màxim per aplicar-se. És a dir, dimarts vinent.

“Som optimistes, la feina dels últims dies ha estat positiva i hem reconstruït aquest consens imprescindible i prioritari”, avançava al migdia la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, que agraïa els “esforços, la generositat i la responsabilitat per part de tothom” per arribar a aquest punt. “La proposta va molt més enllà que la presentada el 24 de març, protegeix el català i fa front a la sentència del TSJC, no s’hi adapta”, sostenia minuts després el portaveu de Junts, Josep Rius. En el pacte final, que s’està negociant a quatre bandes, també es voldria que hi entrés la CUP, que segons Vilalta “en les últimes hores s’ha obert a parlar-ne i a llegir la lletra petita”, tot i que la seva posició sembla als antípodes de la dels socialistes. La mateixa diputada Eulàlia Reguant posava aigua al vi a les expectatives i insistia a TV3 que no avalaran cap text “que suposi un retrocés legislatiu” del català a l’escola. “No ens podem trobar debatent amb proposicions de llei que són pitjors que la llei vigent”, advertia, mentre alertava que l’actual proposta “situa el castellà en l’apartat de llengua vehicular i d’aprenentatge”, i per tant està “en una línia oposada a la defensa de la immersió i la cohesió social”. La CUP hi posa tres condicions: que el català sigui l’única llengua vehicular, que es garanteixi la igualtat dels centres en els projectes lingüístics i que s’obri una via de diàleg amb els principals agents de la comunitat educativa. Els partits, de fet, també busquen ara la complicitat de les entitats educatives i en defensa del català, com Òmnium i la Plataforma per la Llengua, que s’havien desmarcat del primer acord, però que ara s’han obert al pacte. I és que en els últims dies s’hi ha estat en contacte permanent per intercanviar informació sobre els avenços en les converses, per la qual cosa sembla més factible que “els propers dies”, segons Rius, puguin afegir-se a l’eventual acord polític.

En espera que avui tot plegat es pugui concretar i se n’expliquin els detalls, la fórmula que s’ha treballat inclouria un doble flanc, al Parlament i al govern, dues eines “complementàries”, segons Vilalta. A la cambra, i a petició de Junts –que no volia obrir la caixa dels trons judicial introduint en la llei de normalització lingüística la possibilitat explícita de l’educació en castellà–, el que s’aprovaria, si el PSC finalment s’hi avé, seria una nova llei ad hoc que establiria que els projectes lingüístics els ha de fixar cada centre, prèvia autorització cas per cas del Departament d’Educació. El decret llei que el govern ja va anunciar la setmana passada, i que en principi sí que aprovarà avui el consell executiu perquè ERC i Junts ja tenen un acord, serviria per fixar les condicions i els criteris concrets d’acord amb els quals caldria presentar els citats projectes lingüístics, i deixar clar que la responsabilitat última d’aplicar-los és de la conselleria, i no del professorat ni dels directors de centre. Tant en un text com en l’altre, en principi es deixaria clar que la llengua vehicular a l’escola és el català –si bé no es tancaria la porta a l’ús del castellà en l’educació, com de fet no es tanca en la legislació actual– i que s’ha d’introduir en funció de criteris pedagògics, mai de cap quota, i de manera singularitzada en cada centre, “des d’un abordatge global, integrador i de transversalitat curricular que inclogui tots els espais educatius i recursos d’aprenentatge, també els digitals”, segons especificava Rius.