L’exjutge Baltasar Garzón considera que a Espanya existeix una “descompensació gravíssima” entre la societat, que pels seus vots és progressista en més d’un 50%, i una Justícia “ultraconservadora”, una asimetria que fa que la ciutadania reclami formes més obertes en l’aplicació del dret.

La justícia espanyola és un dels aspectes que Baltasar Garzón aborda en el llibre “Les disfresses del feixisme” (Planeta), en el qual repassa els “nous feixismes superposats” que amenacen les democràcies i on assegura que “el feixisme es disfressa moltes vegades amb toga i utilitza la maquinària judicial per als seus propis interessos”.

Garzón analitza també la “utilització que l’extrema dreta fa de les institucions judicials” i assegura que és molt greu que es aquestes es deixin utilitzar.

En una entrevista amb Efe, Garzón, que en 2010 va ser suspès de les seves funcions com a jutge de l’Audiència Nacional en ordenar investigar els crims comesos pel franquisme, creu que a Espanya el problema amb la justícia ha estat que en la Transició no va condemnar la dictadura.

“No agafem la torxa de la Transició com una cosa sacrosanta, com que va ser el final del feixisme, perquè encara que va ser el començament democràtic, van quedar-hi restes”, assegura. I en l’àmbit de la Justícia “no es va fer res”. “Ni un sol jutge, ni un sol fiscal, llevant algun exemple aïllat, ha conclòs una exhumació de víctimes del franquisme, i un es pregunta: Pot arribar a tal extrem la insensibilitat?”.

Per a Garzón, encara que els delictes que es cometessin en el franquisme estiguin prescrits “hi ha una qüestió de dignitat, de reparació simbòlica”. I creu que seria “molt bo que el cap de l’Estat, el rei, demanés perdó a les víctimes” com a màxima autoritat de l’Estat que és. Encara que creu que en la judicatura actualment “hi ha molts jutges, la gran majoria, que generen unes dinàmiques en els quals el servei públic es torna en poder en si mateix”. Com ocorre amb el Consell General del Poder Judicial que, diu, es converteix “en un escenari de lluita política en la qual el que menys compta és el servei que ha de prestar a la societat, sinó qui té el control d’aquest òrgan”.

En el seu llibre adverteix dels “microfeixismes”, feixismes “intranscendents que no es perceben, però que concatenats els uns amb els altres porten a un objectiu que tenen clar”.

Garzón creu que hi ha hagut inacció per part dels partits d’esquerra enfront de la ultradreta que ara “ha guanyat el carrer, ha guanyat el discurs al carrer”. Durant anys, considera, “ha estat comú en els partits progressistes no donar-li importància a l’extrema dreta i això s’ha convertit en una gran importància de l’extrema dreta”.