El català és una llengua viva. Jo no soc catastrofista i estic convençuda que pot sobreviure. És una llengua que necessita vigilància, perquè té una mala salut de ferro que cal reforçar amb les mesures que calguin. Ens trobem en un panorama regular, perquè, després de tants anys d’immersió, encara cal seguir vigilant. Parlo d’una vigilància que s’ha de dur a terme des de les institucions, i també els ciutadans

Els ciutadans han de ser més responsables amb les seves actituds. Han de ser conscients del que es perd si abaixen la vigilància. En relació a la llengua, no se’ns permet viure amb normalitat i relaxació.

És catastròfic, un despropòsit total. No pot ser que des del poder judicial es dictamini sobre quina situació ha de tenir la llengua. La justícia no ha de decidir ni percentatges ni models pedagògics; han de ser els especialistes els que dictaminin.

Es tracta d’un bon model i molt adequat per al moment en què es va posar en marxa, els primers anys de la democràcia. Amb el temps, la immersió s’ha anat perdent perquè el context ha canviat i sabíem que, per aquest canvi de circumstàncies, l’ús de la llengua anava baixant. Que s’hagi fet públic que la llengua perd posicions és bo per actualitzar el model d’immersió. Crec que és bo que hi hagi una llengua per a l’escola, la llengua habitual que es diu ara; és bo i necessari en una situació com la nostra.

Han trobat aquesta solució de diferenciar entre llengua vehicular i curricular, que és una qüestió de matisos. Trobo que és una bona solució perquè respon a un acord entre una àmplia majoria. La política és un acte de cintura, i gràcies als dos adjectius s’ha recuperat el consens.

Efectivament. Política és cintura i t’has d’adaptar a les noves circumstàncies.