La primera volta de les eleccions presidencials a Colòmbia té un clar perdedor: la classe política tradicional i el govern del president Duque. Tanmateix, no té un guanyador clar, malgrat que el vencedor, el candidat de l’esquerra Gustavo Petro, s’ha imposat amb una força mai vista per als sectors progressistes. És, però, un triomf agredolç perquè l’equip de Petro treballava per una victòria en la primera votació, sabedor de les dificultats per imposar-se en la segona, essent el candidat diana per a la resta de contrincants. I és que fer un 40,32%, amb un avantatge de dotze punts sobre el segon, pot no ser suficient per guanyar d’aquí a tres setmanes. Petro se les haurà, doncs, amb el que ha quedat segon, Rodolfo Hernández, que ha fet el sorpasso que li permet seguir en la cursa en les darreres dues setmanes de campanya. En aquell moment, les enquestes anunciaven una clara victòria de l’esquerra en un hipotètic cara a cara amb el candidat continuista i, al final, tercer classificat, Federico Gutiérrez, que tenia el suport de tots els partits del sistema.

El 19 de juny, doncs, enfrontarà dues opcions antisistema, però de perfil ben diferent: Gustavo Petro, candidat amb trenta anys de carrera política a l’oposició que ha portat l’esquerra a obtenir el millor resultat a les urnes, i Rodolfo Hernández, un empresari acomodat de 77 anys, sense experiència política més enllà d’haver estat alcalde de la cinquena ciutat del país. Té les formes del populista de dreta: autoritari, groller, amb missatges simples i a voltes polèmics; per la xarxa circulen unes imatges en què confessa admiració per Hitler. Té un únic argument tan retòric com encertat, la denúncia de la corrupció, malgrat que té un cas de males pràctiques que es decidirà judicialment al juliol. S’ha creat una imatge d’empresari d’èxit fet a si mateix que no ha necessitat anar als debats electorals. Sembla un avi emprenyat i senzill que connecta amb la gent –va fer el discurs diumenge per internet i des de la cuina de casa seva– i té moltes paperetes per aconseguir la presidència del país. I podria fer-ho perquè els cinc milions de vots del tercer en la cursa, els del sistema, aniran al seu sac. De fet, aquest ja excandidat no va trigar ni cinc minuts a demanar el vot per Rodolfo Hernández, la mateixa nit electoral.

Colòmbia és una societat goda, que en argot polític colombià vol dir conservadora. Les matemàtiques i la tradició política del país són implacables: tot sembla indicar que la històrica votació de l’esquerra no serà suficient, i que la consigna de “qualsevol menys Petro” es complirà. La base electoral d’Hernández la formen els indignats amb el sistema que, no obstant això, s’han empassat el panorama apocalíptic de castrochavisme i violència que dibuixa la dreta, en un hipotètic govern petrista. En segona volta, sumarà els partidaris d’un Álvaro Uribe en hores baixes i els de gran part dels partits tradicionals, que viuen obsessionats per aturar un canvi progressista que els fa feredat. Per a ells, Hernández és un mal menor.

Petro té vuit milions i mig de fidels votants; necessita dos milions de vots nous. Arrasa a la costa Carib, al Pacífic, al sud-occident i a la capital, Bogotà, però tot i créixer en els territoris més conservadors, el centre-orient, segueix sent víctima de les consignes d’un establishment espantat que té una concepció patrimonial del país, il·lustrada amb un tuit d’un candidat minoritari, sisè en les eleccions, en què demana el vot per a Hernández al juny, tot afirmant “no ens deixarem prendre Colòmbia”.

Atès que Gustavo Petro no podrà demostrar en vint dies que Hernández és el cavall de Troia de les elits, li caldrà sumar nous electors entre els que s’han quedat a casa. Només si aconsegueix mobilitzar vots entre els desencantats, que segueixen engreixant el 46% abstencionista, podrà culminar el que promet fa més d’una dècada: el canvi real d’un país extenuat.