Catalunya ja està a punt de tenir un ens que examinarà l’impacte sobre els drets humans i ambientals de les empreses que tenen tracte amb l’administració catalana: el Centre Català d’Empresa i Drets Humans.

Després que el Parlament de Catalunya, el febrer passat, acceptés a tràmit la proposta de llei de la seva creació, ara ja es troba de ple en els tràmits parlamentaris. És una proposta que té un ampli consens entre la societat civil, amb el suport de més de 8.000 entitats i cooperatives de Catalunya, i que apareix quan arreu es debat fixar nous marcs legislatius. El més avançat és la proposta de nova directiva europea sobre diligència deguda de les empreses en matèria de drets humans i medi ambient en les cadenes de subministrament, que es va presentar a finals de febrer.

Lina María González, de Novact, una de les entitats del Grup Català d’Empresa i Drets Humans, explica que les funcions del futur centre seran “recollir les queixes de les víctimes afectades per l’acció d’alguna empresa internacionalitzada que opera a Catalunya, investigar els fets, demanar explicacions i, si s’escau, elaborar un informe amb recomanacions a la Generalitat”. Com s’encarrega d’aclarir, si bé el centre no tindrà capacitat sancionadora, podrà, talment com el Síndic de Greuges, instar la Generalitat a prendre mesures: “Per exemple, si arriben queixes al voltant d’una empresa tèxtil, se li pot demanar a la Generalitat que prengui mesures perquè hi hagi una traçabilitat sobre com s’ha elaborat la roba que exporta.”

Val a dir que si ens fixem en la jurisdicció internacional, el cert és que “hi ha un buit jurídic arreu quant al control de la cadena de subministrament per evitar la impunitat en la vulneració de drets”, malgrat que les Nacions Unides demanen als estats que tinguin un mecanisme de regulació. Només hi ha casos singulars, com França, Alemanya i els Països Baixos, on hi ha alguna norma de vigilància, mentre que “a l’Estat espanyol no hi ha mecanismes de rendició de comptes”.

La constatació de la inexistència d’estàndards internacionals de regulació va dur la UE el 2021 a tirar endavant la directiva sobre diligència deguda, que un cop ha passat pel sedàs de la Comissió del Mercat Interior “ha quedat molt descafeïnada, amb el rebuig de les organitzacions civils, ja que tot resta en una simple anàlisi de riscos previs en què l’empresa compleix només dient que intentarà minimitzar-los”. Una avaluació ex ante, i no pas ex post, “que és el que haurà d’examinar el Centre Català d’Empresa i Drets Humans, que vol avaluar si realment una empresa no ha complert”. I a partir d’aquí, treballar perquè la Generalitat “actualitzi el seu codi de conducta en compra pública per prevenir i evitar accions que puguin vulnerar drets humans i ambientals”. Així, si bé en contractació pública una empresa no pot ser exclosa pels informes que altres països n’hagin fet en contra, “un tècnic que genera la licitació pot exigir que s’hi incloguin elements per prevenir vulneracions, i el Centre Català d’Empresa i Drets Humans pot emetre informes perquè es tinguin en compte en els plecs de contractació”. Els impulsors del centre volen deixar ben clar que el futur ens, tot i que vol preservar per damunt de tot la seva independència d’interessos empresarials, tal com prescriu la directiva, “no s’oposarà al diàleg amb les empreses”. En un context empresarial com el nostre, dominat principalment per les pimes, la possible constitució d’un ens fiscalitzador com aquest pot despertar certes reticències, tant entre les empreses com a la mateixa Generalitat, que tem per com una acció de vigilància pot afectar el procés d’internacionalització de l’empresa catalana. Els impulsors del centre asseguren que el focus principal es posa en grups transnacionals com FCC, ACS o Agbar, empreses que mantenen contractacions multimilionàries amb les nostres administracions.

El grup ACS, per exemple, té a càrrec seu, a Guatemala, el gegantí complex hidroelèctric Renace, en una zona protegida de gran valor ambiental i on subsisteix el poble indígena maia Q’eqchi’. Justament, es denuncia que s’han vulnerat els drets dels pobles indígenes, cosa que prescriu el conveni 169 de l’Organització Internacional del Treball (OIT). El projecte altera greument l’ecosistema fluvial, deixa sense aigua més de 50.000 persones i accelera la desforestació del bosc humit. L’acaparament de terres comunitàries deixa les comunitats sense terres de cultiu.

Un altre cas d’aquest tipus, que involucra Mango i Inditex, és el Bravo Tekstil, una empresa proveïdora de Turquia que va tancar el 2016 sense pagar als 140 treballadors el sou i les indemnitzacions a les quals tenien dret, un total de 2.739.281,30 lires turques (650.000 euros). El 2018 es va crear un fons de dificultats que només cobria la meitat de la quantitat a què tenien dret. A causa d’això, no va haver-hi equitat, i vint persones no van rebre res, d’altres van rebre quantitats insignificants de 5.000 lires i els gerents, que no es van mobilitzar, en van cobrar 30.000. Ara hi ha una campanya internacional per poder cobrir el que es deu: 335.346 euros.