La llarga, llarguíssima, època de tipus d’interès mínims i negatius ha generat una amnèsia col·lectiva sobre la possibilitat -que ara s’està ja materialitzant- de la normalització a l’alça del preu dels diners.

En particular s’està ja manifestant en un indicador, l’euríbor hipotecari o tipus d’interès del mercat interbancari europeu a 12 mesos. És el preu del diner que s’utilitza per al càlcul de les hipoteques variables, és a dir, aquelles en què les quotes mensuals a pagar solen referenciar-se i actualitzar-se un cop per any, segons la situació d’aquest tipus d’interès, més el diferencial pactat amb l’entitat en el moment de la contractació del préstec.

Des de l’any 2015 aquest tipus s’ha mogut entre el 0% i el -0,5%, fet que generava usualment quotes dels crèdits hipotecaris en mínims. De fet, hauríem de remuntar-nos al 2011 per trobar tipus superiors a l’1%, o al 2008 per trobar euríbors superiors al 4%. Acumulem uns 10 anys de tipus d’interès clarament i anormalment molt baixos que ens han acostumat a poques oscil·lacions i a quotes que crèiem equivocadament que eren quasi permanents.

De fet, tot just aquest passat mes de desembre ens trobàvem en nivells mínims històrics del -0,5% i en tot just els sis mesos escassos que han passat des de llavors som en un 0,5% positiu, és a dir, una alça de més d’un punt percentual que comença lògicament a recuperar els amnèsics i a generar una forta preocupació en els que estan patint l’ajust de les quotes de la seva hipoteca amb pujades importants.

Aquest mes de juny les renovacions implicaran per cada 100.000 euros d’hipoteca viva o pendent un augment mensual de quasi 100 euros o anual de 1.200 euros. I em sap greu ser alarmista, però només ens trobem a l’inici de la tragèdia. Tot fa pensar que amb els inevitables canvis de rumb que arriben en la política monetària, que si no estan anunciats sí deixats entendre per part del Banc Central Europeu, i acompanyats de la inflació desbocada, l’euríbor s’enfilarà encara força més, cap a nivells -per altra banda gens estranys per l’ortodòxia monetària- del 2% o el 3%. Per altra banda, estaríem encara parlant de tipus reals (tipus menys inflació) molt negatius. Això voldria dir que teòricament ens estaríem movent en costos de crèdit encara expansius i favorables des d’un punt de vista teòric, per a millor justificació del BCE.

Els ciutadans hipotecats hauran d’afegir a la pèrdua de poder adquisitiu que estan patint per la inflació per sobre del 8%, la desvaloració dels seus estalvis -siguin els no remunerats i sense risc aparent o siguin els col·locats en actius, tant de renda fixa com variable, clarament amb caigudes aquest any fins ara-, i ara a més l’actualització a l’alça del que pagaran pel seu endeutament, majoritàriament hipotecari, i en cost variable vinculat a un euríbor en pujada lliure. Una acumulació de patacades d’empobriment enormement preocupants per a una gran part de la població.

Darrere aquest panorama, hi trobem dues actituds. La primera, la dels governs que, atemorits pel descontentament social que pot generar aquesta situació i, per tant, per les conseqüències electorals, fan veure que tot plegat és passatger i fugen d’estudi. La segona actitud és la d’aquells a qui hem encomanat la gestió independent de la quantitat i el preu del diner, els bancs centrals, que afortunadament no es presenten a eleccions.

Els responsables de la política monetària de la zona euro tenen un panorama gens senzill a l’horitzó per resoldre un problema que afecta directament l’economia del país i dels seus ciutadans. Davant seu, un munt de dubtes que planegen sobre les decisions a prendre.

En primer lloc, el BCE ha constatat que, com en poques ocasions, estem alhora sota una inflació important i veient que l’activitat econòmica es troba a la baixa des de l’agressió russa. Seria, si això continués, un camí tendent cap a l’estagflació. Qualsevol retoc a l’alça dels tipus o altres mesures contractives per frenar la inflació tindran el risc de frenar més l’activitat. Un dilema de difícil solució.

El segon problema existencial del BCE prové de la “plurinacionalitat” de l’euro i de la necessitat que la política monetària de la zona euro acontenti països amb diferents nivells d’inflació, de creixement i d’endeutament. Per tant, cadascun amb necessitats d’aplicar a ritmes diferents la combinació de mesures de política monetària que ha de ser única per a tota l’àrea euro, quan encara ens trobem lluny de l’homogeneïtat que es generaria si disposéssim de més unitat fiscal i política. De moment ens hem de conformar, com tractem de fer en aquest article, a avisar que aquests queixals cada dia més esmolats són els de l’euríbor.