La llarga, llarguíssima, època de tipus d’interès mínims i nega­tius ha gene­rat una amnèsia col·lec­tiva sobre la pos­si­bi­li­tat -que ara s’està ja mate­ri­a­lit­zant- de la nor­ma­lit­zació a l’alça del preu dels diners.

En par­ti­cu­lar s’està ja mani­fes­tant en un indi­ca­dor, l’euríbor hipo­te­cari o tipus d’interès del mer­cat inter­ban­cari euro­peu a 12 mesos. És el preu del diner que s’uti­litza per al càlcul de les hipo­te­ques vari­a­bles, és a dir, aque­lles en què les quo­tes men­su­als a pagar solen refe­ren­ciar-se i actu­a­lit­zar-se un cop per any, segons la situ­ació d’aquest tipus d’interès, més el dife­ren­cial pac­tat amb l’enti­tat en el moment de la con­trac­tació del préstec.

Des de l’any 2015 aquest tipus s’ha mogut entre el 0% i el -0,5%, fet que gene­rava usu­al­ment quo­tes dels crèdits hipo­te­ca­ris en mínims. De fet, hauríem de remun­tar-nos al 2011 per tro­bar tipus supe­ri­ors a l’1%, o al 2008 per tro­bar euríbors supe­ri­ors al 4%. Acu­mu­lem uns 10 anys de tipus d’interès clara­ment i anor­mal­ment molt bai­xos que ens han acos­tu­mat a poques oscil·laci­ons i a quo­tes que crèiem equi­vo­ca­da­ment que eren quasi per­ma­nents.

De fet, tot just aquest pas­sat mes de desem­bre ens trobàvem en nivells mínims històrics del -0,5% i en tot just els sis mesos escas­sos que han pas­sat des de lla­vors som en un 0,5% posi­tiu, és a dir, una alça de més d’un punt per­cen­tual que comença lògica­ment a recu­pe­rar els amnèsics i a gene­rar una forta pre­o­cu­pació en els que estan patint l’ajust de les quo­tes de la seva hipo­teca amb puja­des impor­tants.

Aquest mes de juny les reno­va­ci­ons impli­ca­ran per cada 100.000 euros d’hipo­teca viva o pen­dent un aug­ment men­sual de quasi 100 euros o anual de 1.200 euros. I em sap greu ser alar­mista, però només ens tro­bem a l’inici de la tragèdia. Tot fa pen­sar que amb els ine­vi­ta­bles can­vis de rumb que arri­ben en la política monetària, que si no estan anun­ci­ats sí dei­xats enten­dre per part del Banc Cen­tral Euro­peu, i acom­pa­nyats de la inflació des­bo­cada, l’euríbor s’enfi­larà encara força més, cap a nivells -per altra banda gens estranys per l’ortodòxia monetària- del 2% o el 3%. Per altra banda, estaríem encara par­lant de tipus reals (tipus menys inflació) molt nega­tius. Això vol­dria dir que teòrica­ment ens estaríem movent en cos­tos de crèdit encara expan­sius i favo­ra­bles des d’un punt de vista teòric, per a millor jus­ti­fi­cació del BCE.

Els ciu­ta­dans hipo­te­cats hau­ran d’afe­gir a la pèrdua de poder adqui­si­tiu que estan patint per la inflació per sobre del 8%, la des­va­lo­ració dels seus estal­vis -siguin els no remu­ne­rats i sense risc apa­rent o siguin els col·locats en actius, tant de renda fixa com vari­a­ble, clara­ment amb cai­gu­des aquest any fins ara-, i ara a més l’actu­a­lit­zació a l’alça del que paga­ran pel seu endeu­ta­ment, majo­ritària­ment hipo­te­cari, i en cost vari­a­ble vin­cu­lat a un euríbor en pujada lliure. Una acu­mu­lació de pata­ca­des d’empo­bri­ment enor­me­ment pre­o­cu­pants per a una gran part de la població.

Dar­rere aquest pano­rama, hi tro­bem dues acti­tuds. La pri­mera, la dels governs que, ate­mo­rits pel des­con­ten­ta­ment social que pot gene­rar aquesta situ­ació i, per tant, per les con­seqüències elec­to­rals, fan veure que tot ple­gat és pas­sat­ger i fugen d’estudi. La segona acti­tud és la d’aquells a qui hem enco­ma­nat la gestió inde­pen­dent de la quan­ti­tat i el preu del diner, els bancs cen­trals, que afor­tu­na­da­ment no es pre­sen­ten a elec­ci­ons.

Els res­pon­sa­bles de la política monetària de la zona euro tenen un pano­rama gens sen­zill a l’horitzó per resol­dre un pro­blema que afecta direc­ta­ment l’eco­no­mia del país i dels seus ciu­ta­dans. Davant seu, un munt de dub­tes que pla­ne­gen sobre les deci­si­ons a pren­dre.

En pri­mer lloc, el BCE ha cons­ta­tat que, com en poques oca­si­ons, estem alhora sota una inflació impor­tant i veient que l’acti­vi­tat econòmica es troba a la baixa des de l’agressió russa. Seria, si això con­tinués, un camí ten­dent cap a l’estag­flació. Qual­se­vol retoc a l’alça dels tipus o altres mesu­res con­trac­ti­ves per fre­nar la inflació tin­dran el risc de fre­nar més l’acti­vi­tat. Un dilema de difícil solució.

El segon pro­blema exis­ten­cial del BCE prové de la “plu­ri­na­ci­o­na­li­tat” de l’euro i de la neces­si­tat que la política monetària de la zona euro acon­tenti països amb dife­rents nivells d’inflació, de crei­xe­ment i d’endeu­ta­ment. Per tant, cadas­cun amb neces­si­tats d’apli­car a rit­mes dife­rents la com­bi­nació de mesu­res de política monetària que ha de ser única per a tota l’àrea euro, quan encara ens tro­bem lluny de l’homo­geneïtat que es gene­ra­ria si dis­poséssim de més uni­tat fis­cal i política. De moment ens hem de con­for­mar, com trac­tem de fer en aquest arti­cle, a avi­sar que aquests quei­xals cada dia més esmo­lats són els de l’euríbor.