Des que l’ésser humà va aprendre a dominar el foc, totes les seves invencions han estat a l’epicentre de la dicotomia entre el bé i el mal. Podem fer servir el foc per escalfar la nostra llar o per cremar la del veí. És bo o dolent el foc? El mateix podríem dir dels diners. És sabut que a les societats primitives, la col·laboració humana s’articulava a través de codis morals no escrits basats en el principi de reciprocitat i la confiança mútua: el que jo faig avui per a tu, demà ho faràs tu per a mi. La moralitat, i no els diners, era l’eix vertebrador de la col·laboració en aquestes societats. Tanmateix, col·laborar a través de la mera confiança entre les persones restringia el radi de cooperació a petites comunitats on tothom es coneixia mútuament. Curiosament, la solució al problema va consistir a traslladar la confiança de les persones a una invenció anònima: el diner.

La gran innovació que va aportar la invenció del diner va ser que va fer innecessària la confiança entre les persones a l’hora de col·laborar. Algú es pot imaginar milers de persones posant-se d’acord, sense diners pel mig, per crear les indústries de l’automoció, les telecomunicacions, la informàtica o l’aeronàutica? Els mercats de valors que avui fan possible l’existència d’organitzacions com Tesla, Microsoft, Boeing o Google van emergir de la senzilla idea que algú pogués posar els seus diners a les mans d’un emprenedor que no coneixia de res, units no per la confiança mútua, sinó pel propòsit comú de convertir aquells diners en més diners. Una idea tan poc romàntica com eficient. Increïblement, el fet que la confiança deixés de ser un element imprescindible per col·laborar va ser el que va propulsar la col·laboració a escala massiva.

L’altra cara de la moneda és que avui ningú ja no recorda que el diner va néixer com un instrument per facilitar la col·laboració a través de l’intercanvi, i el que era un instrument, s’ha acabat convertint en un objectiu. Ho hem traduït tot a diners i hem perdut de vista les raons genuïnes per les quals col·laborem. En comptes de col·laborar conscientment per un bé comú, treballem de mala gana per diners. El diner s’ha convertit en la finalitat en si mateixa. Ha deixat de ser l’oxigen que alimenta el sistema per convertir-se en el propòsit del sistema. De ser una eina per alinear-nos a l’hora de col·laborar ha passat a ser un mecanisme d’extorsió per obligar-nos a treballar. D’una banda, monetitzar l’esperit col·laboratiu ens va impulsar a col·laborar, però de l’altra, va fer que ens oblidéssim d’aquest esperit.

Amb el capitalisme vam passar del món governat per les xarxes morals que articulaven la col·laboració humana en l’antiguitat a un nou món governat per xarxes d’interessos econòmics, on el de menys era la moralitat amb què s’havien articulat. Aquesta era la visió de l’historiador Fernand Braudel quan definia el capitalisme com “un sistema que transforma la funció del mercat, entès com a mecanisme d’intercanvi de béns a través dels diners, en un mitjà la finalitat del qual es redueix a convertir diners en més diners”. El més paradoxal és que fos justament aquest paradigma el que va rescatar la humanitat de l’edat mitjana.

És l’eterna dicotomia entre el bé i el mal. Cap dels que es queixen del canvi climàtic, la desigualtat, la contaminació o la devastació de la diversitat voldria que el fiquessin en una càpsula del temps i l’enviessin a l’edat mitjana sense bitllet de tornada. Ens fa terror el futur al qual ens pot portar la tecnologia, però encara ens fa més pànic el passat de què ens ha permès escapar. Som miops a la realitat: el problema no és el progrés ni la tecnologia que el propulsa, sinó la consciència que hi ha al darrere. Ens preocupem per l’amenaça que podria suposar la intel·ligència artificial, quan la veritable amenaça és l’estupidesa natural.

La bona notícia és que, contràriament al que creiem, som nosaltres qui estem en mans del procés evolutiu i no al revés. De la mateixa manera que ningú va inventar el capitalisme, la presa de consciència col·lectiva dels seus efectes col·laterals està disparant el sistema immunitari que, progressivament, està transformant el vell sistema de coordenades del capitalisme tradicional en un nou sistema de coordenades que posa el propòsit al davant de l’afany de lucre i la col·laboració al davant de la competició.

És amb l’objectiu de propulsar aquest canvi de paradigma que Barcelona acollirà aquest juliol el Festival of Consciousness (www.thefestivalofconsciousness.org), un esdeveniment revolucionari impulsat de forma genuïnament col·laborativa i sense cap mena d’afany de lucre per més de cinquanta organitzacions, nacionals i internacionals, que convertirà Barcelona en la capital mundial de la consciència durant dos dies. Aquest esdeveniment, que aplegarà algunes de les ments més brillants del planeta i que ben bé podria considerar-se un Davos de la consciència, vol posar de manifest que una mentalitat empresarial nova no només és possible, sinó que ja està arribant i que la seva progressió és imparable. EADA Business School hi col·labora desacomplexadament perquè sempre ha cregut en la necessitat de reinventar el capitalisme per fer-lo més social, humà i just. Irene Vázquez, cofundadora de l’escola, ja parlava amb aquests termes fa més de mig segle. Deia que “les empreses han d’estar al servei de les persones i de la societat i no al revés”. Tant el professor Josep Maria Coll, expert en sostenibilitat i lideratge conscient, com el sotasignat Franc Ponti contribuiran al festival amb conferències i tallers.