El 1983 la revista Nous Horitzons (que havia aparegut a Mèxic el 1960) va publicar dos arbres del marxisme –amb tronc, branques i fulles– amb motiu del centenari de la mort, a Londres, de l’economista i filòsof alemany Karl Marx, tot i que una vegada Marx havia dit: “Tot el que sé, és que jo no soc marxista.” El 1984, un any després de l’Any Marx, va néixer a Reus Xavier Milian Nebot que, el 2022, ha publicat dotze arbres –aquests, lineals– al llibre 100 anys de marxisme i qüestió nacional als Països Catalans (1910-2010) (Tigre de Paper, 2022, 2 vols. 687 + 770 pàgs.). Una impressionant –i voluminosa– antologia de fragments de textos polítics marxistes (presentada al programa televisiu Més 324, de Xavier Graset) en els quals els economistes marxistes juguen un cert paper.

Entre els més de 400 autors seleccionats, hi ha els que han escrit sobre temes econòmics: Pau Balsells, Joan Comorera, Pere Coromines, Antoni Fabra Ribas, Miquel Ferrer, Pere Foix, Joan Fuster, Ramon Jové Brufau, Ernest Lluch, Joaquim Maurin, Jaume Miravitlles, Josep Moix, Josep Oltra i Picó, Pere Pagès (Víctor Alba), Manuel Serra i Moret, Abelard Tona i Nadalmai, i Vicent Ventura. Podem llegir una biografia breu de tots ells al Diccionari d’economistes catalans, de la Societat Catalana d’Economia de l’IEC (publicat el 2020, del qual aviat hi haurà una segona edició). La llista es podria ampliar amb, per exemple, els llicenciats en economia que escriuen només sobre qüestions polítiques.

La feina de Milian –i l’esforç editor de Tigre de Paper– és considerable, però sorprèn que no hagi inclòs fragments d’economistes com ara l’enginyer Estanislau Ruiz i Ponsetí, el periodista Daniel D. Montserrat, el mallorquí Gabriel Arrom (Gaspar Aribau), la mestra socialista Maria Pi Ferrer o l’autor de l’imprescindible Facts about Catalonia (Nova York, 1943), el polièdric Josep Carner-Ribalta.

Els dos volums de 100 anys s’organitzen en tres parts. La primera comprèn 29 anys: “Arrelament del socialisme, 1910-1939”. Comença amb una idea nuclear: “Catalanisme i socialisme: de l’antagonisme a la integració (1910-1923).” La segona part, en comprèn 36: “De la resistència a l’oposició (1939-1975).” Amb una secció titulada amb una altra idea clau: “La segona Renaixença (1956-1968).” Els feliços seixanta, que només es poden explicar per unes transformacions en l’economia catalana que s’inicien en els anys trenta (i no el 1959). La tercera part té un títol polític amb ressonàncies històriques: “De la restauració borbònica a la crisi del règim (1975-2010).”

Una de les aportacions de 100 anys és que no es limita al Principat de Catalunya i s’endinsa en el món de la Catalunya Nord, el País Valencià i les illes de Mallorca i Menorca. Hi ha textos seleccionats i arbres polítics esquemàtics de tots aquests territoris. És una de les lliçons del llibre: la política no és només un afer de l’àrea de Barcelona (de fet, la major part de les notícies recollides, el 1983, a les “Cròniques marxianes” de Nous horitzons eren de totes les terres catalanes).

Les majories parlamentàries que, el 2022, donen suport als governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes estan formades per partits polítics que són branques –o branquillons– d’un arbre, el del marxisme, que comença a créixer en els anys setanta del segle XIX. Tal com llegim a 100 anys, hi ha una segona Renaixença en els anys seixanta del segle XX (que van ser anys de creixement econòmic). La pregunta és: després del 2010, què està passant?