Gustavo Petro serà president. És un triomf històric, perquè serà la primera vegada que l’esquerra arribi al poder a Colòmbia, autèntic reducte dels governs de dreta del subcontinent. És històric, també, perquè la victòria d’aquest polític bregat i d’experiència àmplia s’ha produït contra tot i contra tots. Els partits tradicionals, esborrats en la primera volta d’ara fa tres setmanes, s’havien bolcat en la incògnita que representava l’altre contrincant finalment derrotat, Rodolfo Hernández, un personatge imprevisible a qui les elits es van agafar com a taula de salvació per evitar un canvi que han estat contenint tota la vida.

La victòria l’ha aconseguit en la tercera oportunitat en què s’hi presentava, i va començar a gestar-se just pocs mesos després de perdre l’elecció el 2018 contra l’actual president, Iván Duque. La tenacitat de Petro i la seva comprensió del país li van fer veure que no aconseguiria ser president sense crear una coalició àmplia, diversa i plural que allunyés la tradicional basarda de l’electorat envers les opcions d’esquerra, estigmatitzades per les maquinàries polítiques, els mitjans en mans de grans corporacions i setanta anys de violència del que els estudiosos qualifiquen de “guerra civil de baixa intensitat”. Així va néixer el Pacte Històric, un conglomerat de forces polítiques en què es troben les esquerres, però també grups ecologistes, liberals i fins i tot membres del govern del president Santos, que va fer la pau amb les FARC. Precisament el futur govern té l’oportunitat de tancar el cercle de la pau, una de les seves banderes electorals, que va iniciar els pactes de l’Havana, incloent-hi l’altra guerrilla tradicional, l’ELN, amb qui Duque no ha estat capaç de tancar cap acord.

Els reptes que tindrà el nou govern, però, són ingents. Quan prengui possessió, a l’agost, es trobarà una Colòmbia extenuada i tipa de política de baixa volada que viu desconnectada dels problemes reals de la gent, amb un fort creixement de la pobresa i de la desigualtat, i on la credibilitat de les institucions està sota mínims. En el seu discurs de la victòria, davant de 14.000 persones al Movistar Arena de Bogotà, el president electe es va referir als que han estat eixos de la seva campanya: consolidar la pau que el govern actual ha fet trontollar, treballar per a una integració llatinoamericana sense exclusions –picava l’ullet així als països rebutjats en la recent cimera de les Amèriques– i iniciar una transició ecològica ordenada però decidida cap a les energies renovables per fer del país una potència verda. Aquest darrer punt és substancialment controvertit, perquè l’economia té una clara dependència del petroli. Malgrat que no es vol deixar la comercialització del cru, es proposa que s’abandonin les noves prospeccions, una realitat que alguns analistes crítics auguren que portarà un fort estancament econòmic i, sobretot, una caiguda del valor del peso respecte al dòlar encara més gran que la viscuda amb la crisi de la covid-19. Els suports que la candidatura guanyadora ha rebut en la segona volta d’exministres liberals, persones moderades i que s’entreveuen al Ministeri d’Hisenda, com Alejandro Gaviria i Rudolf Hommes, mirarien de tranquil·litzar els mercats i foragitar les previsions més tenebroses en una campanya dura i una contesa ajustada i sense un clar guanyador fins al final.

Davant d’un públic entregat que barrejava indígenes, afrodescendents, dones i estudiants, col·lectius que han estat clau per a la victòria, i en resposta als que el qualifiquen de comunista, Gustavo Petro va respondre diumenge que vol posar fi a l’economia de tall feudal, que separa entre serfs i senyors, i desenvolupar el capitalisme en una economia productiva. Enguany, Colòmbia ha votat canvi i ha girat full després de dues dècades d’uribisme. La nació juga la darrera carta per mirar de construir una societat empàtica, tot reformulant un estat que entengui que les necessitats de la gent són la prioritat. Un projecte amb enemics poderosos, però que el país fundat per Bolívar feia dos segles que esperava.