Fa tres anys, Emmanuel Macron va provocar un terratrèmol polític quan va diagnosticar la “mort cerebral” de l’OTAN, l’organització creada durant la guerra freda per garantir la seguretat col·lectiva dels EUA i els seus aliats europeus enfront d’un hipotètic atac de l’URSS.

Des del seu naixement fins a la crisi vital certificada pel president francès, l’Aliança Atlàntica ha recorregut un tortuós camí. Desaparegut l’enemic soviètic i el seu bloc militar a principi dels anys noranta, l’OTAN va obrir les portes a bona part dels països de l’Europa oriental acabada de sortir de l’òrbita de Moscou, malgrat la promesa feta a l’últim líder de l’URSS, Mikhaïl Gorbatxov, que l’Aliança no s’expandiria “ni un centímetre” cap a l’est. L’OTAN es va anar ampliant i adaptant al nou escenari internacional sense descartar l’establiment de relacions amistoses amb Moscou, però també es va anar afeblint internament, sobretot a partir de l’arribada de Trump a la Casa Blanca.

En l’entrevista a The Economist en què va llançar el famós pronòstic de “mort cerebral” de l’OTAN, Macron constatava la desconnexió del president republicà dels EUA dels interessos estratègics dels aliats europeus. Trump dictava un replegament aïllacionista dels EUA i mantenia el desplaçament del focus d’interès nord-americà de l’Atlàntic al Pacífic davant l’emergència de la Xina en la cursa per l’hegemonia global. De fet, el republicà confirmava el gir iniciat pel seu predecessor, Barack Obama, el primer a apartar la mirada d’Europa i de l’Orient Mitjà per dirigir-la cap a la regió del Pacífic.

Aquest allunyament dels EUA, unit a la descoordinació entre socis –per exemple, la retirada dels EUA del nord de Síria, el 2019, mentre Turquia hi desplaçava les tropes per combatre els aliats locals europeus en la lluita contra el gihadisme– van servir a Macron per prendre consciència, un cop més, de la debilitat d’Europa i formular la necessitat que la Unió Europea (UE) es doti d’una autonomia estratègica i de capacitats en el pla militar.

“En les discussions que he tingut amb el president Trump, quan em diu «són els vostres veïns, no els meus», quan diu públicament «els gihadistes d’allà baix són europeus, no nord-americans», «és el seu problema, no el meu», cal escoltar-lo. Diu una cosa que és la constatació d’un fet [...]: no estic d’acord a pagar i reafirmar un sistema que correspon a la seva seguretat [la dels europeus]”, es planyia Macron a The Economist. “L’OTAN, tal com l’hem viscut des dels seus inicis, està canviant de lògica [...], s’està revisant la solidesa de certes aliances”, hi afegia. El líder francès feia totes aquestes reflexions el novembre del 2019, un any abans de l’arribada de Biden a la Casa Blanca. El que potser no podia imaginar Macron, ni la resta d’aliats, és el gir dramàtic dels fets que tindrien lloc a l’est d’Europa amb la invasió russa d’Ucraïna, el 24 de febrer del 2022.

“La guerra de Rússia contra Ucraïna ha donat una nova rellevància a la missió central de l’Aliança: la defensa territorial”, opina Edward Lucas, investigador del Center for European Policy Analysis. “Els membres de l’OTAN han trobat una nova unitat de propòsit, subministrant armes a Ucraïna, reavaluant l’amenaça de Rússia, augmentant els pressupostos de defensa i impulsant la seguretat de la frontera oriental de l’Aliança”, afirma. Però la retrobada unitat sembla fràgil, i Lucas indica diversos factors que fan de l’Aliança encara un bloc “inestable”.

Entre d’altres, assenyala les diferències polítiques internes –sobre la contundència de la resposta a Rússia, per exemple– i la dependència dels socis de la força militar dels EUA, els únics amb el poder de garantir la seguretat dels europeus. Un altre hàndicap, segons l’analista, seria la falta de preparació dels aliats per contrarestar l’arsenal “més efectiu” del Kremlin, com ara la propaganda o els atacs cibernètics. O “armes” com ara el bloqueig de les exportacions de cereals d’Ucraïna, que amenaça de fam milions de persones al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà, amb derivades com disturbis polítics i migracions massives cap a Europa.

Com respondre a aquests i altres desafiaments és el que té previst debatre l’OTAN en la cimera que obrirà demà passat a Madrid, d’on ha de sortir un nou concepte estratègic o full de ruta per als pròxims deu anys.