El comentari és reiteratiu: “Però ara ja està tot molt normalitzat, no?” Ens ho diuen sovint, quan ja hi ha una certa confiança, fent referència a la nostra família, formada per dues mares i dos fills. Quasi no ens ho pregunten, sinó que ho afirmen. També perquè qui ens ho sol dir, realment ho sent així i no hi veu inconvenients. I també és cert que vivim en un entorn en què la nostra família –malgrat ser minoritària i atípica allà on anem, encara– ha estat acceptada al 100% sempre i en tots els casos. No en tenim cap queixa. Però cal reconèixer que som uns afortunats.

Malgrat que l’avenç cap a la igualtat de drets per a les persones LGTBIQ+ és evident, aquesta normalització que se sentencia des de fora del col·lectiu no és certa. Ha quedat clar aquesta setmana, que hem celebrat el Dia de l’Orgull. Ni tan sols per als que tenim la sort de viure fora de l’armari, amb plenitud i sense discriminacions aparents. I dic aparents, perquè la justificació d’una família homoparental és constant en el dia a dia. T’has d’explicar o t’has de definir, perquè si no ho fas donen per descomptat que estàs casada amb un home i que ets l’única mare dels teus fills. Quantes vegades no hem de rectificar un document i ratllar la paraula pare per escriure-hi a sobre mare (perquè els termes genèrics encara no s’utilitzen arreu). Deixar clar des d’un principi en espais com el casal de la mainada que els teus fills tenen dues mares. No per res, simplement per evitar malentesos d’entrada. Que no solen ser malintencionats, però es produeixen. T’expliques perquè igualment ho has de fer en algun moment. Sempre. “Sí, tenen dues mares.” Ho diem molt sovint. Però tampoc ens cansarem de fer-ho. I tantes vegades com faci falta. Tenim la gran sort de no patir discriminacions ni agressions, i la nostra manera de contribuir a la normalització de drets del col·lectiu LGTBIQ+ és sent visibles en el nostre entorn i explicar, si cal mil vegades, i allà on sigui necessari, que som una família. Una de tantes altres.