Orgull patriòtic i múscul militar. Les autoritats algerianes van cremar ahir totes les naus per celebrar el 60è aniversari des que el país va aconseguir la independència de França. Sota l’eslògan Un dia de glòria per a la nova era, treballadors municipals van vestir de gala l’Alger, capital del país. Als carrers principals hi penjaven banderes algerianes i fotografies d’herois de guerra, que van fer possible l’alliberació de París. Els ciutadans van poder gaudir de concerts, de lectures i d’exposicions fotogràfiques que denunciaven els horrors ocorreguts durant la guerra per la independència. Multitud d’altaveus emetien cançons nacionalistes mentre, navegant pel nou decorat, avançava la primera desfilada militar en més de trenta anys al país. Una exhibició de poder que té lloc mentre augmenten les tensions entre Algèria i el Marroc en la disputa pel Sàhara Occidental.

Malgrat els recents gestos de l’Elisi per girar full dels seus crims comesos durant la colonització d’Algèria, l’absència d’un relat compartit continua tensant la relació entre tots dos països. La brutal guerra amb què combatents algerians van expulsar el règim colonial francès va allargar-se durant gairebé vuit anys, provocant la mort –afirmen alguns registres– d’un milió i mig de persones. Els Acords d’Évian i el referèndum d’autodeterminació del 1962, aprovat amb el 99,72% dels vots, van posar fi a 132 anys de colonització, però també a una guerra durant la qual França va cometre múltiples crims contra la humanitat, alguns dels quals reconeguts sota el lideratge d’Emmanuel Macron.

Després que fos un tema censurat o esquivat, Macron va admetre el 2018 l’ús sistemàtic de la tortura durant la guerra d’independència. Va fer-ho en adreçar-se a Josette Audine, vídua d’un combatent desaparegut el 1957, a qui va confessar-li que el seu home havia mort sota tortura. El gest va ser un punt d’inflexió per moltes famílies algerianes, que van descobrir que els seus éssers estimats no s’havien suïcidat, tal com se’ls havia explicat, sinó que havien estat forçosament desapareguts.

Tot i els passos cap a la reconciliació, Macron va dibuixar el 2021 la línia vermella que mai creuaria, descartant públicament “el penediment o la disculpa” per l’ocupació algeriana. Una posició que surt reforçada a França per l’auge de l’extrema dreta de Marine Le Pen, que considera que “la colonització va suposar el progrés a Algèria”. “Molts de nosaltres teníem por de la tortura. Temíem no ser prou forts per suportar-ho”, diu en declaracions a Al Jazeera l’excombatent algeriana Zohra Driff. La també política i activista, avui de 87 anys, reconeix que la lluita per una Algèria millor continua malgrat la caiguda el 2019 del president Abdelaziz Bouteflika, que feia 20 anys que era al poder. Avui, un govern sense Bouteflika però liderat per les cares habituals del règim continua reprimint les protestes: “Als nostres fills i nets, els hem traslladat esperança”, diu Driff des d’Alger: “Els hem passat les eines perquè millorin el país fins allà on nosaltres no ho hem aconseguit.”