Els salts a la tanca de Melilla ja no són casos aïllats. Cada any milers de migrants intenten passar aquesta barrera buscant una vida millor i ja no ens estranya escoltar notícies que parlin sobre l’entrada d’immigració irregular al territori espanyol a través d’aquesta via. Tot i això, els esdeveniments ocorreguts el 24 de juny ens van sacsejar la consciència quan vam ser testimonis, novament, de la dura realitat de la immigració irregular. Prop de 2.000 persones van intentar travessar la frontera entre el Marroc i Espanya saltant la tanca de Melilla, cosa que va provocar una estampida mortal acompanyada d’accions violentes que van acabar amb centenars de ferits i 23 morts, uns incidents que s’estan investigant.

Són culpables les autoritats marroquines per intentar evitar, a qualsevol preu, l’entrada d’immigració irregular a Espanya i complir amb la tasca encomanada? És culpable el govern espanyol per ser còmplice de les actuacions a l’altre costat de la tanca i cooperar amb els seus socis per vetllar per la seguretat del territori? Potser podem culpar la Unió Europea per finançar el Marroc, amb partides milionàries, amb la finalitat de contenir els fluxos migratoris i així evitar que la immigració entri irregularment als seus estats membres? Segurament que el tot s’hi val no hi té cabuda quan parlem de trepitjar els drets humans, i la violència no hauria de ser l’eina a la qual massa sovint es recorre per aconseguir els fins desitjats. El més probable és que ningú estigui exclòs de culpa, o potser sí? Que potser tenen la culpa les persones que intenten fugir de la misèria, de guerres civils, d’una vida de submissió i conformitat?

Sovint es percep una sensació d’impunitat que caracteritza les accions d’aquells que tenen el poder. La societat clama justícia, però no sempre l’obté. El que és just per als uns és injust per als altres. Facilitar la regularització de persones immigrants a Espanya perquè hi puguin residir i treballar és just per a aquestes persones, però hi ha qui pot pensar que és injust per a aquells que han contribuït amb els seus impostos a sostenir les arques del sistema públic al qual ara gran part dels nouvinguts poden accedir amb facilitats. Encara avui hem de sentir el vell discurs  que la immigració roba la feina als nacionals, però pocs es paren a observar els estudis sobre aquesta temàtica que demostren que la immigració enriqueix un país: la seva presència ajuda que alguns sectors econòmics siguin viables i competitius, estimulen el desenvolupament de les empreses i llocs de treball, ajuden a enfortir el sistema de la seguretat social i a contribuir en el repte demogràfic a causa de l’envelliment de la població en relació amb el sistema de pensions.

Que la societat entengui que la immigració pot aportar riquesa a un país és clau perquè hi hagi un canvi. Si bé és cert que la immigració il·legal és un problema, només ens queda optar per aquelles mesures que facilitin la seva regularització, perquè si una cosa és clara és que les persones no deixaran d’intentar buscar una vida millor. Actualment, la normativa d’estrangeria a Espanya i els requisits per a la regularització de les persones immigrades en situació irregular no tenen sentit i no solucionen els problemes reals, ans al contrari, els empitjoren produint una situació de desigualtat d’oportunitats i d’empobriment econòmic, ja que afavoreixen l’economia submergida i perjudiquen tant els  immigrants, que es veuen abocats a acceptar condicions laborals pèssimes, com també els ciutadans nacionals del territori espanyol, perquè  l’economia submergida no contribueix al pagament d’impostos, que després han de recaure en la millora dels serveis públics. D’aquesta manera uns pocs es veuen beneficiats per aquesta situació, mentre que tota la resta hi perdem.

Quan parlem de facilitar la regularització de la immigració il·legal és recurrent que el concepte de “l’efecte crida” es torni protagonista de la conversa. Segons aquest parer, impulsar mesures que busquen regularitzar els immigrants i facilitar la seva integració social genera una crida perquè arribi més immigració irregular. Això no és ben bé així, ja que la majoria de persones que arriben ni tan sols saben què han de fer per aconseguir un permís de residència i treball. Els moviments de migració són inevitables i dificultar-los només porta desgràcia i mort. És necessari buscar alternatives i aplanar el camí perquè puguem beneficiar-nos mútuament, ajudar-nos, cooperar per evolucionar com a societat. Si ells no tenen por de perdre la vida, nosaltres de què tenim por?Mireia Risco Lleal Tulsà Assessors