La consciència sobre els temes mediambientals ha augmentat molt. L’escalfament global, del qual ja es noten els seus efectes de manera bastant evident, és generalment conegut i font de preocupació per a una bona part de la societat. Els comportaments extrems del clima i de la naturalesa parlen per a qui els vulgui escoltar. La necessitat de mudar cap a energies renovables sembla també bastant assumida i forma part ja de la nostra tria a l’hora de comprar vehicles o bé decidir com escalfem casa nostra. La publicitat ja sol preveure els valors associats a la sostenibilitat a l’hora de condicionar les nostres opcions de compra, mentre els joves estudien el objectius de desenvolupament sostenible (ODS) als centres educatius.

Ha costat molt arribar fins a assumir que estàvem en una deriva destructiva que calia aturar, han estat necessàries moltes evidències, perquè el tema dels límits mediambientals del planeta s’assumís com una dada objectiva i no com un mite, com una invenció d’ecologistes i altres malastrucs de tota mena. Ara els rics i poderosos també semblen estar preocupats. El problema de fons és que la nostra societat i la nostra economia s’han sustentat durant l’època industrial sobre el mite que la tecnologia ens permetria de manera progressiva dominar la natura i posar-la al nostre servei. El desenvolupisme, el creixement econòmic continu, ha estat la filosofia que ha mobilitzat esquerres i dretes des de la revolució industrial. La superioritat que es creia inqüestionable de la condició humana no ens feia plantejar la possibilitat d’interactuar i conviure harmònicament amb la natura, sinó de subjugar-la i dominar-la com si les seves possibilitats i la seva capacitat de regeneració fossin infinites. Les externalitats de les nostres activitats econòmiques, mediambientals i d’altres tipus no s’han començat a comptabilitzar fins fa relativament poc temps. El nostre sistema econòmic i productiu, en nom d’arribar a la suficiència productiva, s’ha basat en tecnologies sobre les quals no controlàvem la totalitat, de vegades ni tan sols una petita part dels seus efectes. Per al funcionament del sistema, per no caure en la sobreproducció, s’ha estimulat el consum a nivells irracionals, convertint el malbaratament en la cultura i en els hàbits dominants. Hem construït una societat en què es viu sobre una quantitat ingent de residus, incapaços ja de fagocitar-los, pel nostre induït consum desmesurat i el desig de posseir la versió més o menys nova de les coses. No és només un problema d’actitud i de cultura personal, el malbaratament i la generació de residus són la base sobre la qual se sosté el sistema econòmic i social.

El dubte radica en si la consciència actual i la predisposició a “fer les coses bé” de l’actualitat són suficients. La resposta és que probablement no ho són. Pretendre la sostenibilitat mediambiental, però també econòmica i social, resulta absolutament escabellat si volem mantenir un sistema econòmic fonamentat en el creixement continuat, que associem el progrés i el desenvolupament desitjables amb l’augment permanent del PIB. Som addictes al creixement i això resulta del tot incompatible amb respectar els límits mediambientals o bé fer possible un grau de benestar raonable per al conjunt de la població.