El turisme és una necessitat bàsica. Els individus de totes les societats tenen –tenim- la necessitat de canviar d’aires, de vistes, d’aliments, de manera de vestir, de veïnatge, de música de fons, per uns dies. Desplaçant-nos. Fins al segle XX, aquesta necessitat només podia ésser satisfeta per unes minories privilegiades. Al XIX, comença a canviar (tot i que les vacances pagades tardaran a arribar).

El turisme és, en part, un invent suís. Bartomeu Amengual, futur secretari de la Cambra de Comerç de Barcelona, a La industria de los forasteros (Palma de Mallorca, 1903), basant-se en el model alpí, proposa als visitants de Mallorca fer vacances... a la serra de Tramuntana!

Però, el turisme urbà és, també, important. Alguns catalans, sense proposar-s’ho explícitament, hi han contribuït. Han participat, per exemple, en la reinvenció de París, i de Venècia, com a ciutats també turístiques.

El 1769, Antoni de Sartina (Barcelona, 1729 - Tarragona, 1801), màxima autoritat del municipi de París, decidí implantar els llums/fanals d’oli penjats al mig dels carrers, substituint les insuficients teieres. Tal com havia fet el Consell de Cent de Barcelona, uns anys abans. L’objectiu era augmentar la seguretat nocturna dels ciutadans. Però, fou una primer pas vers el que se’n dirà “Paris, Ville Lumière”.

Però, el català més decisiu per fer de la capital francesa una ciutat també turística fou l’industrial tèxtil Josep Oller (Terrassa, 1839 – París, 1922). El més conegut dels invents d’Oller és el mític Cabaret Bal de Moulin Rouge. Inaugurat el 1889, al barri de Montmartre. Però, abans, el 1878, Oller havia posat en marxa l’Hipòdrom d’Alma. El 1885, la Grande Piscine Rochechouart, de 600 m² de superfície, 500 cabines en cinc galeries superposades, una gran bugaderia al semisoterrani i uns grans magatzems a planta baixa. El 1886, Les Arènes Nautiques: un circ on la pista es transformava ràpidament en piscina amb funcions de pista d’espectacle. El 1888, inauguraria les Attractions Oller, amb muntanyes russes, que, el 1893, transformaria en el music-hall Olympia, que esdevindria, aviat, famós, i encara funciona (ara: el text de la placa a la paret que informa de la seva creació, oblida que Oller havia nascut a Terrassa).

Venècia va esdevenir, al segle XX, una de les icones del turisme mundial. En una petita part, gràcies a Marià Fortuny (Granada, 1871 – Venècia, 1949), que -procedent de París- s’hi va instal·lar, amb la seva mare, el 1889 (el pare, el pintor reusenc Fortuny, havia mort a Roma feia uns anys).

Des de Venècia, Fortuny desplegà un impressionant conjunt d’activitats, que encara continuen. El seu disseny –patentat el 1906- d’un vestit de seda de dona, Delphos, de 400 plecs que eliminaven les cotilles ha esdevingut una icona. Encara que, després de la seva mort, Henriette Negrin llancés als canals els 15 tints que utilitzava per fer un sol color. Les seves làmpades elèctriques (d’acord amb l’AEG) i els seus coixins es continuen fabricant i venent: a la fàbrica que va posar en funcionament el 1919 a l’illa de la Giudecca, i a tot el món. El palau laboratori on va viure i treballar -el Palazzo Pesaro degli Orfei- ha esdevingut el Museu Fortuny, que nodreix de peces en préstec les exposicions que es van dedicant a l’empresari fill de gran pintor que ha estat batejat com a “mag de Venècia”.