A la meitat del concert amb el qual es va obrir divendres el festival Tempo Girona a la plaça dels Jurats, Guille Milkyway va apel·lar als inicis, a fa més de 20 anys, quan el seu projecte musical, La Casa Azul, tenia com a imatge visible una colla adolescents polits i correctes que feien playbacks als platós televisius, i al menyspreu que rebien per una proposta musical, injecció d’optimisme i felicitat naïf. Els anys han validat aquell projecte electrònic, festiu i ballable, que va començar amb aquells actors sortits de la furgoneta de Scooby Doo que interpretaven Superguay a Zona Disney evolucionant a l’estètica futurista actual, la de les androides que acompanyaven Guille Milkyway cantant La Revolución Sexual quan fa catorze anys es va quedar a les portes d’Eurovisió. TVE va recuperar Raffaella Carrà per presentar el concurs eurovisiu, que va guanyar un altre artifici musical, però caduc, Chiquilicuatre. Tot aquest context és innecessari per al públic que buscava la festa que cantava la Carrà a través de les cançons de pop lluminós, a voltes nostàlgic, amenitzades amb canonades de confeti, una explosió que ho fa tot més bonic, estètica lluïda; capa d’alegria. La mateixa amb què Guille Milkyway disfressava, amb aparent intranscendència, fent-la interpretar per escolars de l’Opus, una cançó tan important per la banda com Superguay. Important també pel missatge: l’enlluernament, les relacions tòxiques, un cant avançat a l’empoderament. Tú diminuta y él tan grande como el sol, diu l’última frase.

La Casa Azul, que va començar amb el nou single No hay futuro –psicodèlia dels setanta– va repassar els clàssics: No más Myolastan , èxit inalterable, a l’igual que Esta noche sólo cantan para mí . Cançons que són zona de confort d’on no sortir-ne, amb gust pel pop electrònic, de teclats i bateria, entre melòdic i ballable i que amb La Revolución Sexual, que havia d’haver competit a Belgrad, va esclatar amb homenatge inclòs a la Carrà, al mite, amb les notes de Rumore.