A les terres àrides del Karakalpakistan encara hi corre la rancor cap al poder central. Aquesta regió de l’oest de l’Uzbekistan, enorme en territori i minsa en població, no oblida les mentides històriques del govern uzbek, situat a Taixkent. Ara, l’intent definitiu de fer desaparèixer els drets polítics i culturals d’aquesta minoria s’ha trobat amb l’oposició del carrer.

Sota l’actual Constitució de l’Uzbekistan, la regió de Karakalpakistan està descrita com una república sobirana que té el dret de separar-se de la resta de l’estat a través d’un referèndum. Quan el primer ministre uzbek, Shavkat Mirziyoyev, va presentar a principis d’aquest mes una esmena a la Constitució per eliminar el dret d’aquesta regió a l’autodeterminació, la violència es va desfermar. La duresa de les forces de seguretat contra la multitud que va prendre els carrers de la ciutat de Nukus, capital de la regió rebel, va provocar –segons les mateixes autoritats uzbekes– almenys divuit persones mortes, 243 de ferides i 516 de detingudes. L’atac contra els manifestants, segons reconeix l’estat, va incloure bombes de fum i gas lacrimogen. Múltiples testimonis asseguren que la policia deixava caure les granades des de drons que sobrevolaven les protestes.

La crisi que va desfermar l’actuació policial va dur Mirziyoyev a fer marxa enrere en l’esmena constitucional, però no en la repressió. Taixkent va tallar l’accés a internet, fent que fos impossible saber què passava a Nukus, i va declarar un estat d’emergència que s’allargaria durant un mes. Mirziyoyev i el seu equip de premsa van declarar que aquestes mesures pretenien “garantir la seguretat dels ciutadans, protegir els seus drets i restablir la llei i l’ordre”. Des d’aleshores, la policia i l’exèrcit patrullen Nukus, on la informació circula amb dificultat.

“Les autoritats haurien d’esbrinar què ha passat a Nukus, obrir una investigació independent i assegurar-se que els responsables siguin jutjats en tribunals justos”, diu Marie Struthers, directora d’Amnistia Internacional a l’est d’Europa i el centre d’Àsia.

El sagnant episodi és només l’últim d’una llarga saga d’esdeveniments que miren de marginar els karalpaks, ciutadans d’una ètnia diferent a la majoritària a l’Uzbekistan. Representen un 40% del total de la població del país i la meitat de la del Karakalpakistan.

El desembre del 1990, el Parlament d’aquest territori va declarar la seva sobirania, que mai va acabar d’exercir-se. Quan l’Uzbekistan va incloure el territori al seu estat, el 1993, va assegurar que la regió tindria vint anys després l’oportunitat de votar si volia continuar sent-ne part o si volia separar-se’n. Però aquella votació mai es va fer.

Al Karakalpakistan hi ha reserves de petroli i de gas i els karakalpaks senten que no se’n beneficien. El 2014, independentistes karakalpaks des de dins del territori i des de la diàspora –el Kazakhstan és qui més n’acull– van cridar al boicot perquè el Banc Mundial aturés inversions a la regió, que haurien beneficiat interessos econòmics de Taixkent. La campanya denunciava el tancament d’indústries al territori, la dificultat de mantenir la cultura i la llengua pròpies o fins i tot la suposada campanya d’esterilització que les autoritats uzbekes haurien llançat contra dones karakalpaks, en un suposat intent de reduir-ne la demografia.

La tímida obertura que Mirziyoyev va engegar el 2016, quan va agafar el relleu després de la mort d’Islam Karímov, al poder durant 27 anys, no ha estat prou perquè l’Uzbekistan deixi de ser vist com una de les repúbliques exsoviètiques més repressores. Mentre els escassos dos milions d’habitants del Karakalpakistan –d’un total de 32 a tot l’Uzbekistan– queden reclosos a un territori afectat per desastres mediambientals, com ara la salinització del territori causada per la dessecació del mar Aral, creix el temor que esclati un conflicte ètnic entre els ciutadans uzbeks i els karakalpaks.