Després de més d’un any de l’entrada en vigor de la llei de l’eutanàsia, el sentiment d’un cert alliberament s’escampa més enllà dels més de 60 sol·licitants que ja han aconseguit la prestació i han posat fi al seu patiment. Els metges, tot i que sovint els costi expressar-ho pel temor a ser malinterpretats, en general també respiren més tranquils sabent que ara disposen d’un recurs més per oferir als pacients que no volen continuar vivint per culpa d’un sofriment extrem. “Hi havia aquesta necessitat social, i ara es pot resoldre”, constata la doctora Olga Rubio, referent per a l’eutanàsia a la regió sanitària de la Catalunya Central. Una altra doctora, en aquest cas d’un CAP de la ciutat de Barcelona, que prefereix mantenir l’anonimat per protegir la intimitat dels dos casos d’eutanàsia que ha atès, sí que veu la implementació d’aquest nou servei com un “alliberament” per als metges que tenien pacients que no volien continuar vivint i als quals no podien ajudar completament. “Ara tenim alguna cosa a oferir-los”, explica.

Degut al llarg debat polític, mèdic i ètic que ha precedit l’aprovació de l’eutanàsia, a més del tabú associat a la mort i a la novetat d’aquesta pràctica emocionalment intensa, hi havia la possibilitat que els professionals sanitaris no acabessin d’entomar bé aquests casos. Però després de gairebé tretze mesos de funcionament no hi ha cap símptoma que així ho indiqui. “Els professionals que es troben en aquesta situació poden tenir dubtes o un cert patiment personal per allò que estan vivint, per això és important que tinguin recursos a l’abast i que se’ls ofereixi suport psicològic per si el necessiten”, explica la doctora Rubio. En aquest sentit, la metgessa intensivista i presidenta del comitè d’ètica assistencial de la Fundació Althaia, destaca que, per l’experiència acumulada fins ara, “el requeriment de suport psicològic no és gaire habitual”. “Com que el procediment està molt establert i hi ha diversos equips que garanteixen el procés, tinc la impressió que no hi ha un impacte emocional ni una demanda de suport més enllà del que seria una pràctica clínica habitual”, hi afegeix.

Tot plegat, ha estat gràcies a un desplegament ben implementat d’una llei molt reflexionada i amb una llarga implicació des del país. De fet, experts com Javier Velasco, el president a escala estatal de l’associació Dret a Morir Dignament, assenyalen Catalunya com un dels punts on la prestació ha estat activada amb els màxims estàndards de funcionament, i ho atribueix a la creació d’un xarxa territorial amb referents propers que acompanyen i assessoren amb el màxim rigor els metges que reben les sol·licituds dels pacients.

Una d’aquestes professionals, que passa consulta habitualment a Barcelona, remarca l’alliberament que també suposa l’eutanàsia per als sanitaris. “Professionalment, crec que és un privilegi atendre casos que fins fa un any ja vèiem, de gent que no volia continuar vivint així, però a la qual no podíem donar resposta”, explica, des de l’anonimat, la doctora, en declaracions recollides per l’agència Efe. “Suposo que hi ha de tot, però en el meu cas les eutanàsies són processos gratificants, perquè la persona t’escull, li ofereixes un alliberament i crees un vincle molt potent amb ella i amb la família, ja que comparteixes una cosa molt íntima”, continua.

Però no tothom ho viu de la mateixa manera, el testimoni d’un altre metge de família que no identificarem, en aquest cas d’una àrea semirural de Barcelona, posa en relleu l’aparició de sensacions contraposades quan va ajudar a morir un malalt oncològic que rondava els 80 anys: “Vaig patir una certa inseguretat i l’angoixa pròpia d’una situació que no havia hagut d’afrontar mai, però també sensació d’orgull professional per haver pogut ajudar una persona en una situació límit.”

La falta d’experiència en l’aplicació de l’eutanàsia, però també el vincle dels sanitaris amb els seus pacients, provoca un impacte emocional que cal saber encaixar i que genera inquietud, segons explica Antoni Calvo. És el psicòleg que dirigeix la Fundació Galatea, entitat vinculada al Col·legi de Metges de Barcelona que acumula més de dues dècades atenent la salut mental dels professionals mèdics. Calvo confirma que “alguns sanitaris” s’han posat en contacte amb ells per gestionar problemes emocionals previs a l’aplicació de l’eutanàsia, i apunta un factor a tenir en compte: “La cultura entorn de la mort que existeix al nostre país, carregada de simbologia, d’ideologia i de prejudicis, posa en guàrdia determinats professionals i suposa un nivell d’estrès i ansietat que cal ajudar a gestionar.”

Segons els metges implicats en processos d’eutanàsia, les reticències del col·lectiu sanitari contra l’eutanàsia (poques de manera oficial, només hi ha un 0,1% d’objectors registrats) es deuen més a “desinformació o falta de formació que a una qüestió moral”, de manera que encara veuen marge de “maduració” a un procés que amb prou feines acaba d’arrencar, però que ja ha permès rebre formació específica en aquest sentit a més de 12.000 metges gràcies als cursos que impulsa el Departament de Salut.