“He firmat el decret de dissolució de les cambres per tal que es convoquin noves eleccions en el termini de 72 dies, com marca la Constitució.” Així, auster i solemne, anunciava ahir a la tarda Sergio Mattarella, el president de la República, que Itàlia anirà a votar el 25 de setembre. Abans, al matí, Mario Draghi havia dimitit, aquest cop de debò, i s’havia acomiadat al Parlament, on va rebre una ovació que li va fer repetir una de les seves bromes preferides: que fins i tot el cor d’un banquer central a vegades s’emociona.

I és que quan parla d’ell, Draghi fa servir l’expressió “banquer central”. L’expresident del Banc Central Europeu –del 2011 al 2019– va accedir a fer de primer ministre en un moment excepcional –la crisi de la covid i la gestió de la postpandèmia i en particular, els fons europeus– i amb la condició de tenir un suport majoritari dels partits. En el discurs que va fer dimecres al Senat va explicar que això ho creia necessari atès que no havia estat votat. El suport es va esmicolar de cop dijous, de manera estranya i precipitada, com solen ser totes les crisis estiuenques.

El Moviment 5 Estrelles va ser qui va iniciar la crisi, quan Giuseppe Conte, que necessitava marcar perfil, va dir que es plantejava sortir del govern Draghi i potser oferir-li suport extern. Ho va dir com ho diu tot el que va ser primer ministre gràcies a Beppe Grillo i a Matteo Salvini, amb aquella barreja d’altivesa i desorientació; desafiant, però desmenjat.

L’exbanquer, que és gat vell, té la vida resolta i cap necessitat d’allargar a qualsevol cost la seva permanència al càrrec de primer ministre, va dir que dimitiria, que no estava per orgues ni per aguantar xantatges. Va ser un moviment dirigit als grillini que va aconseguir l’objectiu: els va destarotar, dividir, desacreditar, va posar en evidència la seva poca rellevància. Draghi es va deixar estimar durant cinc dies i la resta de partits, incloent-hi la Força Itàlia de Silvio Berlusconi i la Lliga de Salvini, van dir que estaven disposats a continuar endavant amb el govern sense els grillini.

A l’hora de la veritat, però, van apunyalar Draghi per l’esquena. Dimecres a la tarda, quan s’havia de votar la confiança al primer ministre al Senat, els parlamentaris forcistes i leghistes van abandonar la sala. Va ser l’escenificació de la caiguda inesperada del govern. I els socis que l’enfonsaven eren els que havien presumit de sentit d’estat davant els 5 Estrelles, als qui titllaven d’“irresponsables”. Draghi no va ni esperar-se que s’acabés la votació, i va abandonar el Senat somrient de manera forçada.

El cop de timó es va decidir a la luxosa vila romana de Berlusconi. Allà les càmeres van immortalitzar el Cavaliere escarxofat a les butaques de la terrassa, amb la seva jove parella agafant-li la mà, rient cofoi amb Salvini mentre maquinaven la caiguda de Draghi. Ni Berlusconi ni Salvini van donar la cara. Tampoc explicacions. La traïció estiuenca va ser poc elegant. La campanya electoral que comença ara, en plena onada de calor, probablement tampoc no ho serà.