Sí, hem anat a la jungla on hi ha tots els operadors, i ens hi va molt bé. És un nou model que continuarem potenciant i que ja representarà un percentatge important de les noves obertures. I també seguirem amb botiga urbana. A Barcelona en tenim 47, i n’obrirem més. Volem ser de proximitat real, i això vol dir 500 metres com a màxim. Tenim un estudi que revela que quan ens implantem en un barri aconseguim que augmenti el consum de fruita i verdura un 30%. I això és per la nostra proposta de valor i també per aquesta proximitat.

La vocació és afegir productes que aportin sinergies, per tipologia o pel tipus de client... I això vol dir ampliar les gammes i passar a elaborats. La fruita i la verdura avui representen el 45% de les vendes. Continua sent molt, perquè en un supermercat normal no passa del 8% o del 10%. Volem ser el destí de les famílies que basin la seva alimentació en el producte fresc.

Ens agrada raonar-ho tot, i fer millora contínua. I quan les coses van bé, fem perquè continuïn anant bé o millor. Busquem la màxima qualitat possible. I ara mateix, per exemple, ens diuen que el nostre sushi és millor que el d’altres retailers. Però hi hem invertit molt. Tenim un acord amb l’únic japonès que té una estrella Michelin a Barcelona, Hideki Matsuhisa, que ens fa el seguiment de qualitat de tots els nostres punts de sushi, que en són 60. Cada dia es revisa el producte i avui ens ha permès ser un referent en una categoria que en principi no ens era pròpia, però que té alguns ingredients, com la frescor i la immediatesa, que sí que tenen a veure amb nosaltres. Es tracta d’entendre com evoluciona la societat i la demanda de les llars. I com hi podem aportar valor. Per exemple, nosaltres no fem pa, però ens hem associat amb forners locals, que en saben. A Girona tenim Casa Munné; a Barcelona, Turris; al Baix Llobregat, El Panet... Sempre busquem professionals que ens aportin valor afegit. Si hem de fer un pa com el de la gasolinera, ho deixem estar, perquè ja ho fan ells.

Tenim dues grans categories de producció pròpia. En fruita i verdura, representa un 60% de la venda i en refrigerats, un 40%. Aquests últims els fem en una planta pròpia, per a lactis, cuinats...

Vam ser els propulsors de la primera organització de productors de fruita i verdura de Barcelona, de la qual som socis, com molts altres. Però abasta més terreny. Aquí ens mana la filosofia, una agricultura cada cop més sostenible, que podem monitorar. I hi ha molt camp per córrer, perquè el 2027 volem ser neutres en emissions de CO2. L’agricultura, perquè pugui ser sostenible en el sentit ampli, l’hem de compartir amb socis, i els triem entre els que entenen la nostra filosofia i en volen formar part. Això ens dona la garantia de créixer amb producte de màxima qualitat. Si un 60% del que venem és de producció pròpia, de tot el que produïm, com a màxim un 40% va a parar a Casa Ametller. La resta ho venem en altres mercats o distribuïdors. Tenim molta més oferta de la que vendríem en el nostre negoci. Això ens permet reservar la màxima qualitat per a Ametller.

Em referia a un repte que té el sector. I és que el canvi climàtic és impossible d’aturar, només podem intentar mitigar-lo, i el que sí que podem fer és adaptar-nos-hi. I això vol dir tecnologia, per ser més eficients amb l’aigua i en tota la cadena, per ser molt més circulars.

Això s’ha d’explicar bé. Nosaltres no volem ser fonamentalistes, ni fer accions de cara a la galeria, sinó que el nostre conjunt tingui un impacte positiu en la societat i el medi ambient. A l’hora de valorar si portem una poma de molt lluny quan no n’és l’estació aquí, podem decidir què fem. I cal explicar que aquí les pomes es cullen al setembre o a l’octubre i que la resta de l’any estan conservades en càmeres. Ens les mengem al gener o al febrer amb l’etiqueta que són de Girona o de Lleida, i potser podem pensar que són collides aleshores, però no. I aquestes càmeres consumeixen una energia. A mesura que s’allunya del moment de collita, aquestes pomes tenen una petjada. I arriba un punt en què la poma de Girona o de Lleida collida al setembre que ens mengem al juny té tant o més impacte ambiental que una que arribi de lluny, però no guardada en càmera. Tot és molt relatiu. I el que sí que som és transparents i honestos. Em poso molt nerviós quan veig que en molts mercats, que són municipals, ningú es preocupa de comunicar els orígens. M’estimo més explicar que portem pomes de lluny i que una persona decideixi si les compra o no que no pas enganyar-la.

Crec que ens equivoquem quan utilitzem la demagògia per buscar segons quins objectius. Nosaltres hem de mesurar la proposta, observar-ne el cicle de vida, que tingui el mínim impacte possible, i que puguem fer accions. Pregunto: per què algú se’n pot anar de vacances a Tahití, i la seva veïna, que decideix no anar-hi, no pot menjar cireres xilenes? Qui hi té més dret? Molts que critiquen la importació d’aquests productes després marxen de vacances a l’altra punta del món. Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. I podríem mirar quin impacte hi ha quan comprem una peça de roba. Cal aplicar-hi el sentit comú, perquè el fonamentalisme sovint fa prendre decisions equivocades. Puc dir amb el cap ben alt que Ametller Origen és la proposta comercial amb més producte de proximitat, amb diferència. Sobretot per sentit comú, perquè si podem produir aquí, no ho farem més lluny. En canvi, n’hi ha que utilitzen la bandera com a principal argument per connectar amb la comunitat. S’ha de produir quan toca produir. I quan no es pot produir a Catalunya, es fa en un altre lloc, i el que cal és dir-ho i, si cal, explicar que ho fem perquè allà hi ha un clima millor. I no passa res. Si no vigilem, algú portarà el producte de qui sap on, l’envasarà aquí al costat i dirà que l’origen és català. I això és pervertir el sistema.

Ens falta l’autorització. Acumulem quatre mesos de retard. Som en un país, per mi, excessivament garantista, amb un efecte pèndol brutal, que fa que, si tot s’hi valia fa 30 anys, ara no es pot fer res, i això genera unes dificultats per a la reactivació econòmica. El projecte l’hem fet amb molta cura, vigilant tots els detalls d’impacte mediambiental, un tema que pensàvem que teníem superat, i ara ens hi han posat pegues alguns defensors de la fauna.

Dels ecologistes, ho puc arribar a comprendre, tot i que sé com hem parit el projecte i sé que quan el posem en marxa seran els primers a estar-ne orgullosos. Però això d’Unió de Pagesos no ho entenc. Quan parlo amb el secretari general de tot el país, em diu que no hi veuen cap problema. Però a escala comarcal sí que ens estan posant bastons a les rodes. No hi ha cap raó tècnica per a aquests obstacles. El que intentem és donar un tomb al sector agrari, aplicar millores, compartir-les, transferir-les. Però n’hi ha que pensen que tot s’ha de fer com sempre mentre tot l’entorn canvia.

Sí, Google no és exactament un soci, però sí que volem que tot l’Agroparc tingui connexió 5G amb diferents freqüències segons l’ús, agrícola, industrial... Tot ha de tenir connectivitat i Google vol experimentar amb el tema de la recollida de dades del món agrari, per exemple, per aplicar-hi la intel·ligència artificial. També comptem amb Wallbox, ja que farem un projecte de mobilitat sostenible, en primera fase amb biometà per als vehicles pesants, però els vehicles lleugers volem que siguin elèctrics. També hi tenim Seat, en el tema de la conducció autònoma per als tractors. També estem invertint en start-ups en el món de les llavors. Volem que l’Agroparc aplegui un ecosistema del món foodtech i agrotech. Aprofitar un projecte així, que posem a disposició de qui vulgui invertir-hi, amb hivernacles tecnificats, procés de dades, una part de transformació que podem robotitzar o automatitzar i cercar millores nutricionals... Aquest sector és el segon que recull més inversions en empreses emergents arreu del món. Que l’Agroparc sigui epicentre d’un sistema de valor per promoure el naixement d’empreses de nova creació és una de les coses que em fan més il·lusió.

Pensem que ho podem aconseguir. Les respostes són bones, però les propostes no es concreten. El Perte agroalimentari ha de treure les bases aviat. El nostre és un projecte que lloa tothom, pel que pot representar per al sector, però calen concrecions. Confiem que hi hagi alguna ajuda pública per fer el que hem plantejat, o no podrem fer les coses com tenim previst. Pel que fa a l’administració catalana, només en puc parlar bé, i també dels governs municipals. Però tenen els mitjans que tenen i poden fer el que poden fer. I ara a Catalunya tot pateix el mateix mal, i és que la tramitació mediambiental és lenta.

El canvi climàtic ens fa fer coses que no teníem previstes, com la transició energètica, que requereix temps. I a Catalunya cal que es faciliti la implantació de l’energia renovable que necessitem. Mentrestant, patirem. Perquè l’energia té un impacte en tot. I més si hi sumem una guerra i la pandèmia i el col·lapse de les primeres matèries. És un moment complicat pel que fa als costos. També he de dir que crec que hauríem d’evitar l’efecte pèndol. Estem passant d’externalitzar-ho tot a voler-ho fer tot aquí, i potser no es pot. Si ara passem d’un sistema a l’altre, tornarem a l’edat mitjana.

Ens preocupa, però no reaccionem perquè un competidor abaixi un preu. Treballem per ser més eficients, sempre que aporti valor a un producte. Si no, hi ha altres opcions. Existirem si aportem valor perceptible per al client i ens equivoquem el mínim possible. I crec que, en general, ens equivoquem menys que d’altres. Perquè sacrifiquem coses. Per exemple, collim menys quilos per hectàrea, perquè sabem que produir préssecs massivament no és compatible amb el fet que siguin bons. La terra converteix sals minerals en nutrients i sabor. Com més peces hagi de fer créixer, menys recursos tindrà. I, més enllà de l’impacte en el sòl, tenim molts indicis –ho estem estudiant– que la diferència en nutrients també hi és.