Roma és anagrama d’Amor i, històricament, tant la ciutat com l’imperi han llegat abundants relats romàntics i eròtics. Entra en aquesta línia l’òpera Hadrian de Rufus Wainwright, amb llibret de Daniel MacIvor, inspirat en les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. L’obra va debutar el 2018 a Toronto i acaba de presentar-se a Peralada, el divendres 29, en una nova producció estrenada dues nits abans a Madrid, amb l’Orquestra i el Cor del Teatro Real, sota la batuta de Scott Dunn.

El fil argumental ens transporta als últims dies de la vida d’Adrià: forces terrenals i sobrenaturals pressionen el protagonista per signar un edicte contra el monoteisme judeocristià que amenaça l’imperi. Malgrat la conspiració política, la ment de l’emperador s’enfoca en l’enyorança cap al seu amant Antinous, mort encara jove en estranyes circumstàncies al riu Nil.

La iniciativa de portar Hadrian a Peralada és un èxit personal de Wainwright: fa un any, en un recital en solitari al castell més musical de l’Empordà, el músic va publicitar l’obra amb insistència i el festival ha acabat comprant la idea. Muntar una òpera, però, és una feina costosa i es va optar per una versió de concert semiescenificada, amb dos elements vertebradors: primer, un moviment versàtil de l’elenc per l’escenari, amb els cantants portant el pentagrama a la mà i sense gaires caracteritzacions. Adrià va ser el primer emperador romà a portar barba, però el seu intèrpret, el baríton Thomas Hampson, apareixia ben afaitat, amb un paper musicalment correcte però teatralment circumspecte. Respecte al segon ingredient, constava d’unes projeccions d’imatges del fotògraf Robert Mapplethorpe, triades per Jörn Weisbrodt (no incidentalment cònjuge del compositor) amb un cert èmfasi en l’imaginari homoeròtic. La selecció no desentona amb l’esperit de la peça, però és visualment poc dinàmica i no sempre connecta amb l’acció.

Musicalment, el treball de Rufus té llums i obagues. La seva primera aventura lírica, Prima Donna, era una partitura decent, però criticable pel seu antiquat sedàs tardo-romàntic. A Hadrian, el canadenc s’atreveix a avançar en el temps, flirtejant amb compositors com Ravel, Prokofiev i Britten. Però l’extensió de l’obra –més de tres hores, repartides en quatre actes– sembla excessiva per a un ideari competent però no pròpiament original.

El segon acte és decididament el millor, en especial Where is your heart?, una encantadora ària de bel canto, amb l’estel·lar soprano Vanessa Goikoetxea, que va arrancar els primers aplaudiments de la nit. Els dos segments finals també tenen trets interessants, com el solo italianitzant d’Antinous (en una bona prestació del tenor Santiago Ballerini) o el leitmotiv repetit d’Appolo’s Lyre (del compositor Michael Levy), però la sensació general és d’una certa dispersió estètica i narrativa. El clamor final a la guerra acaba adquirint una inusitada actualitat degut al conflicte a Ucraïna, però també passa un xic desapercebut.

Un cop acabat l’espectacle, Wainwright i Weisbrodt van pujar a l’escenari per a l’ovació del públic. La parella no ha amagat que l’obra celebra en certa mesura la seva pròpia relació amorosa. Peralada ha estat, per una nit, el seu paratge i el seu empori.