És una de les clàssiques als festivals d’estiu gironins, especialment al de Cap Roig, i una aposta segura per als seus programadors, ja que dimecres a la nit, Rosario Flores va tornar a emplenar l’auditori de Calella de Palafrugell, que no trepitjava des d’abans de la pandèmia, amb més de 2.400 espectadors i tiquets exhaurits. La filla de la Faraona i del gracienc Antonio González, el Pescaílla, va presentar-hi alguns dels temes del seu últim disc, Te lo digo todo y no te digo na, amb el qual va obrir el concert, i d’altres com ara Mariposas blancas, Nuevo para los dos i Oye primo, un tema que van elaborar a quatre mans i dues veus amb el catalanodominicà Juan Magán per fusionar i agermanar les sonoritats i ritmes de la rumba, el reggae i els sons urbans que imperen en els últims anys.

En el seu retorn a terres catalanes, però, Rosario, va reivindicar especialment les seves arrels rumberes i el pòsit flamenc que ha conferit al xou, en què s’ha envoltat d’un nodrit equip d’11 artistes i on no falta l’esperit flamenc de dos bailaores que, a banda del taconeo, també van exhibir les arts dels calaixos i les palmes. I l’inestimable suport en les veus de les cantaoras Chonchi Heredia i Mayte Pizarro per abordar les 16 cançons del repertori que va interpretar sobre l’escenari i en què va intercalar diversos dels èxits que acumula en trenta anys d’una carrera que va encetar el 1992. D’aquell primer àlbum, compost amb el seu germà Antonio Flores, va rescatar temes com ara De ley i Mi gato. Però també, dels seus primers anys, Aquí solita, i d’altres de més recents, com per exemple Yo me niego i la més tranquil·la Qué bonito, que va permetre que se sentís una tènue marinada enmig de la tòrrida nit al litoral de Calella.

I és que Rosario, acostumada a escalfar els auditoris amb la seva energia, va topar amb una nit tan calorosa que va fer que el públic administrés forces. Agraïda davant un altre èxit de convocatòria a Catalunya, va reconèixer l’estima i l’esforç dels assistents davant la calorada. I va tocar també emocions amb altres cançons clàssiques –el bolero Algo contigo, de Chico Novarro, que va versionar per primer cop el 2010, i Te quiero, de Nino Bravo–, abans d’un altre tema del seu germà que mai no oblida, No dudaría, per denunciar “guerres, mort i fam”, i la traca final de Marcha, amb tot l’auditori dempeus.