Sí, el de Xiula, diumenge al Festival de Cap Roig, va ser un dels grans concerts d’aquest estiu de renaixement, o com a mínim un dels millors. En canvi, la llotja que el festival reserva a la premsa estava pràcticament buida, simplement perquè Xiula forma part de la categoria espectacle familiar, que té molts adeptes però poc prestigi perquè, ja se sap, “són coses de mainada”. El mateix grup va reivindicar, en un moment del concert, que ja fa 12 anys que està lluitant des dels escenaris contra aquesta percepció: “Els espectacles familiars són importants: són cultura, són educació”, van dir, amb tota la raó del món.

La qüestió és que el grup barceloní té un directe imponent, divertit i ballable, amb bones dosis de rock, rap i funk –cita inclosa de Rage Against The Machine–, però també amb moments ideals per a la reflexió, fent servir paraules senzilles però no sempre tendres, dient les coses clares. Un bon exemple és Mirada estràbica, una cançó del seu últim disc, Control MParental (2020), que van gravar amb Clara Peya, i això ja vol dir alguna cosa en matèria de compromís i sensibilitat. Mirada estràbica és un tema recitat com un rap en què van desfilant uns quants nens i nenes amb circumstàncies que aparentment els allunyen del que encara es considera normal però que ho viuen amb una absoluta normalitat. Comença així: “El Jaume té dues mames / i quan li agafa la vergonya s’amaga entre les seves cames. / L’Esther va néixer amb un sol braç / però l’hauries de veure com n’és de bona fent gimnàs...” Un gran cant a la diversitat que a Cap Roig va obrir els bisos, després d’un concert que la banda –fins a nou persones en escena, inclòs puntualment el fill de Jan Garrido, encara bebè– va obrir a tota potència amb Dintríssim i la molt oportuna Anem de festival, abans de convidar el públic a meditar i llançar junts la síl·laba sagrada “Om!” al cel irisat del capvespre. Després va arribar la trilogia escatològica per excel·lència, Pets, Polls i Mocs, que a pesar del que sembla acaba resultant tan amena com formativa, com la hiperrealista Un dia més (Els matins miserables), on canten el que totes les mares i pares han pensat alguna vegada: “Per què tenim uns fills tan lents? Per què a les nits no fem endreça?” Sucre, una alerta contra el consum excessiu d’aquesta substància, i la preciosa T’estimo bastant, amb el públic abraçant-se per nuclis familiars en perfecta harmonia, van tancar el concert pròpiament dit. Per als bisos també van quedar el gran hit de Xiula , Verdura i peix, amb un cor format per nens i nenes als quals no els agrada ni la verdura ni el peix –la idea era convertir-los al menjar saludable– i, com a cloenda, Salvem els cangurs: una lloança, no dels marsupials, sinó dels que permeten que pares i mares puguin sortir de tant en tant.