El volcà Tajogaite va sofrir un enorme col·lapse el 25 de setembre, al final del seu cinquè dia d’erupció, que va fer que s’esfondrés la tercera part de tot el material que s’havia acumulat en forma de con sobre el vessant de Cumbre Vieja: 5,5 dels seus 14,45 milions de metres cúbics de volum, ha revelat ara un estudi de deu organismes científics. L’erupció volcànica de l’illa de La Palma es va iniciar el 19 de setembre del 2021 al municipi d’El Paso i es va allargar fins al 13 de desembre, deixant 85 dies de destrucció.

L’enfonsament va obrir una cicatriu de més de 200 metres en forma d’“O” en el con inicial del volcà i va escampar el seu flanc oest sobre una superfície d’1,2 quilòmetres quadrats que va quedar coberta amb milers de tones de material piroclàstic en forma de blocs de més de deu metres d’altura que suraven sobre grans bugades de lava, arrossegats com si fossin basses de pedra.

El col·lapse del volcà després de cinc dies d’intensa activitat explosiva (encara quedaven per davant 80 jornades més d’erupció) va donar lloc a una aturada aparent de gairebé deu hores en el volcà, perquè va permetre que s’alliberessin sobtadament les reserves més superficials de magma, però a la llarga no va canviar els esdeveniments, més enllà d’obrir rius de lava al sud del con, quan fins llavors discorrien sobretot per la zona nord.

Una vintena d’investigadors de les Universitats de Manchester, Durham i Portsmouth (el Regne Unit), Munic (Alemanya), Ginebra (Suïssa), Pisa i Camerino (Itàlia), l’Institut Vulcanològic Nacional d’Itàlia, l’Institut Tecnològic i d’Energies Renovables de Tenerife i l’Institut Vulcanològic de Canàries publiquen aquests dies en el “Journal of Volcanology and Geothermal Research” les claus del que va passar aquell 25 de setembre, d’interès no sols per als geòlegs, sinó també per als responsables de Protecció Civil en catàstrofes com la que va viure La Palma durant tres mesos.

Des que es va obrir passo a la superfície a les 15.13 hores del diumenge 19 de setembre del 2021 en una zona deshabitada del paratge conegut com a Cabeza de Vaca, en El Paso, l’erupció més gran que ha viscut La Palma en temps històrics va començar a aixecar molt ràpidament un gran con volcànic sobre un vessant de 26 graus d’inclinació.

En aquestes primeres jornades, brollaven de la terra 2,4 milions de metres cúbics de materials volcànics al dia, amb fonts de lava de les quals rajaven fins a 30 metres cúbics de roca fosa per segon, detallen els autors d’aquest article. Un cabal com aquest equival, per exemple, al del riu Tajo a Aranjuez (Madrid).

A la inestabilitat d’un con construït tan ràpidament per l’acumulació dels materials piroclàstics que expulsava el volcà en una de les seves fases més explosives se li va sumar l’efecte dels canals de lava que van soscavar un dels seus flancs. Durant aquella matinada del 25 de setembre era tal la potència de les fonts de lava que els dolls de roca fosa van aconseguir 250 metres d’alt.

Fins a aquest moment, el con havia acumulat 14,45 milions de metres cúbics de volum (descomptat el buit del forat del cràter, de 0,46 milions de m³). Després de l’ensulsiada, quedaven en peus 8,91, d’acord amb una estimació realitzada el 27 de setembre.

Durant el col·lapse, les bugades més al sud van drenar gran part dels materials de l’ensulsiada, que van ser arrossegats pels rius de lava i van arribar a formar dics laterals de fins a 30 metres d’altura, però no van trigar a ser sepultats en els dies següents per l’enorme quantitat d’escòria i cendres que va emetre el volcà.

Temporalment, tot aquest material va formar una barrera en el flanc sud de l’erupció que va desviar de nou les bugades cap al nord del con, cap a la zona més poblada de la Vall d’Aridane, on van quedar sepultats amb el temps barris sencers, com Todoque, i centenars d’habitatges i finques de cultiu, a més de carreteres i xarxes de reg.

Els autors d’aquest treball recorden que les ensulsiades són freqüents en les fases inicials d’una erupció d’aquest tipus, però també subratllen que en aquest cas no va haver-hi cap “senyal precursor”, la qual cosa reforça la necessitat de tenir present el risc que representen tant per a la població situada en les proximitats d’un volcà com per als científics que treballin en la zona.