El cost de la vida, disparat, marca un nou rècord: 10,3%
L’IPC s’enfila sis dècimes més al juliol i marca el màxim de les últimes quatre dècades
Els carburants, els subministraments de la llar i els productes bàsics d’alimentació continuen a l’alça
Els preus no donen treva i al juliol van tornar a marcar un nou rècord a Catalunya amb un índex d’un 10,3%, el més alt des que se’n té el registre territorialitzat, que es va iniciar el 2002, i el més alt des de principi dels anys vuitanta si es té en compte la dada general de l’Estat. També és la primera vegada en aquest llarg període que a Catalunya se supera la cota psicològica del 10%.
Les dades proporcionades ahir per l’institut estadístic estatal, l’INE, revelen que aquesta nova taxa supera en sis dècimes l’anterior, la del mes de juny, quan l’IPC interanual era del 9,7%, i el detall de l’increment indica que, de nou, els productes energètics com l’electricitat, el gas i els combustibles, han estat els principals impulsors de la pujada. Paral·lelament, el cabàs de la compra, en conjunt, també s’enfila de manera substantiva, gairebé un 12% respecte al juliol del 2021.
A partir dels capítols en què l’INE desglossa l’índex, el de l’habitatge, que inclou els subministraments de la llar com l’aigua, la llum i el gas, al juliol es va pagar un 21,4% més car que dotze mesos abans, i el del transport, íntimament lligat al preu dels combustibles, es va encarir un 16%. L’alimentació es va apujar un 11,7%; la roba i el calçat, un 8,7%, tot i un petit descens mensual gràcies a les rebaixes, i l’hostaleria, un 7,2%. Pràcticament totes les rúbriques van experimentar pujades l’últim any, tret de l’apartat de les comunicacions, que es va abaratir un 2,2%.
Res superflu
El problema principal és que els encariments afecten sobretot productes de primeríssima necessitat. Fornir el rebost, vestir-se o abonar les factures de la llar són despeses imprescindibles i eixuguen un percentatge altíssim, per no dir la totalitat, dels ingressos més baixos, que normalment ja exclouen despeses superficials.
Per exemple, anar a plaça o al supermercat implica pagar un 27,5% més que fa un any per una ampolla d’oli i un 22,9% més per una de llet. Mentrestant, una barra de pa s’ha encarit un 10,7% i una dotzena d’ous, gairebé un 14%; la fruita, un 12,6%; la majoria de les carns, més d’un 12%, i el peix, un 11%.
Es tracta de pujades difícils de suportar per a una família amb ingressos mitjans o baixos. Ho argumenta Ricard Bellera, secretari de treball i economia del sindicat CCOO, que recorda que hem encadenat tres crisis en els últims dotze anys. “Va començar amb la gran recessió del 2008, que ja va comportar retallades molt importants; més tard la de la covid-19, durant la qual les llars amb menys recursos van ser les més afectades, ja que, malgrat els ERTO, bé perquè la prestació era més baixa que el sou, bé perquè directament van perdre la feina, van patir greus reduccions del poder adquisitiu.”
El representant sindical assenyala que l’enquesta de condicions de vida de l’Idescat i els quadres macroeconòmics oficials ja detecten un empitjorament general i una caiguda substancial del consum. “Fins i tot els ciutadans i les llars que han pogut anar trampejant les crisis –lamenta Bellera– i que durant la pandèmia van poder fer un racó veuen ara com els les pujades s’empassen aquesta guardiola mes rere mes.”
L’economia va de baixa
Bellera agrega que si l’últim informe de conjuntura reflecteix millores al mercat de treball, “també s’apaivaga el creixement econòmic i s’ofega la demanda”, i alerta que les mesures que s’estan aplicant, com la pujada de tipus del BCE, haurien estat la solució en cas d’excés de demanda, quan en realitat “el que tenim és una crisi d’oferta, amb restriccions energètiques, de primeres matèries, etc...”, de manera que aquestes mesures són més aviat contraproduents “i ens posen en risc d’estagflació”, és a dir, de recessió, sumada a descontrol de la inflació. El portaveu de CCOO pronostica una temporada combativa: “Anirem a totes, i no sols per justícia, sinó també per eficiència econòmica.”
Solucions contraposades
Si bé el món sindical demana una pujada de salaris, pensions i prestacions i un enduriment tributari sobre els guanys extraordinaris de moltes companyies, la patronal rebutja qualsevol pujada d’impostos. Ans al contrari, Foment del Treball va emetre ahir una nota on considera que l’administració, “que recapta més impostos gràcies a la inflació”, també “hauria d’assumir la seva responsabilitat”. L’organització creu que per combatre l’alt IPC, “que s’està convertint en estructural”, cal l’anomenat pacte de rendes entre empresaris, treballadors, pensionistes i funcionaris.
Des de CCOO, Ricard Bellera, però, insisteix a recordar que la dada de l’IPC subjacent, que exclou precisament aliments frescos i l’energia, se situa en un 6,1%, la més alta des del 1993. “Aquesta taxa correspon al que han fet repercutir les empreses en els preus, al marge dels encariments de primeres matèries, i és la que costa més d’abaixar. Amb aquest motiu “excepcional”, reclama intervenir l’economia i limitar preus, “com es va fer amb les mascaretes”.