L’oposició de l’Estat francès a la construcció de gasoducte MidCat, expressada ahir oficialment en una informació d’aquest diari, topa frontalment amb les manifestacions continuades dels presidents Pedro Sánchez i Pere Aragonès, que a banda de celebrar que Alemanya, amb tot el seu pes dins de la UE, en reclamés el desencallament per no dependre de la distribució gasista que controla Rússia, s’han afanyat a posar-hi terminis i a comprometre’s a facilitar que el combustible que ve del sud arribi a Europa. Però sense interconnexió a l’altra banda dels Pirineus, el gas no anirà enlloc. França té la clau d’aquesta operació, i no s’hi posa bé. Al·lega raons de terminis, de costos i mediambientals, i aposta per portar el gas per mar construint terminals metaners. El que no explica el Ministeri de Transició Energètica francès és que al darrere hi ha forts interessos econòmics, estratègics i geopolítics. França té una ingent capacitat de generació d’electricitat barata, d’origen nuclear –projecta noves centrals– i, per tant, té una expectativa optimista pel que fa a la facturació a curt i mitjà termini. Els seus interessos en aquest sector no coincideixen amb els d’Alemanya, principal impulsora de polítiques energètiques que permetin deslligar-se de Moscou, fins al punt que, en plena apagada nuclear, es planteja recórrer temporalment al contaminant carbó. En l’àmbit de l’energia, l’eix franco-alemany trontolla.

El no de França al MidCat té una altra lectura, reiterada i preocupant. De nou aflora la inconsistència de la Unió Europea, una agrupació d’estats poc avesats a practicar la solidaritat entre ells, i encara menys a cedir sobirania cap amunt, que seria la manera de poder estructurar autèntiques polítiques transfrontereres. Tots els estats prioritzen els seus interessos locals en la mesura de les seves possibilitats perquè saben que el poder que té la Comissió Europea per fer complir estratègies comunes és tan limitat com divergents són els objectius dels 27. França –política agrària, corredor mediterrani– és en el podi dels que miren per ells. I res fa pensar que la crisi energètica pugui ser un punt d’inflexió.