La recuperació de la conselleria era una demanda del sistema de coneixement del país, i la valoració ja la faran ells. Ara es tracta d’aplicar aquest full de ruta que hem traçat al Pacte Nacional de la Societat del Coneixement i a l’acord de govern, que implica enfortir el sistema.

En l’acord de govern ens vam comprometre a arribar al 2,12% del PIB, que són uns 1.400 milions. Aquest any el pressupost del departament ja va créixer un 14%, fins a més de 1.250 milions, i es tracta d’augmentar el finançament basal de les universitats, que aquest any ha pujat en 21 milions. També es van augmentar les partides del programa de suport a la recerca, a les infraestructures… Però és un caminar que necessita estabilitat, com demanen els rectors, i un seguit d’anys per consolidar-se. Hem d’anar augmentant, però respecto molt la feina del conseller d’Economia perquè tots tenim necessitats i m’agrada ser solidària, i anar marcant un escenari de compliment dels acords. Aquesta és la línia en què hem començat i crec que el sistema universitari està content, però és veritat que necessitem més, negar-ho seria negar la finalitat que figura en els acords de govern i en el pacte.

Perquè compartim la necessitat d’augmentar-lo, i és evident que els rectors també l’han de posar sobre la taula, així com la necessitat de rendició de comptes.

Sí, hi ha un primer acord en clau de Parlament i govern per arribar als 17 euros per crèdit, però una de les necessitats, més enllà de la rebaixa dels preus, és fer un programa de beques salari. És a dir, que les persones que tenen dificultats per accedir a la universitat puguin cobrir totes les despeses de la seva vida acadèmica, més enllà dels crèdits. Ens agradaria poder avançar aviat en la confecció de les beques salari, en funció de les necessitats pressupostàries, perquè són molts diners. En tot cas, la rebaixa dels preus ja és una primera necessitat important i s’haurà de veure, ara no ho puc concretar.

No tinc confirmació que hi hagi cap avenç. En teoria el traspàs estava a punt, però continua igual. Ha d’anar a la bilateral i serà voluntat del govern espanyol. Jo he de dedicar esforços a millorar amb els recursos que tinc.

Hi farem aportacions, sabent que la selectivitat catalana és diferent. Treballarem a través de documents, de manera consensuada com a sistema universitari català, des del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), reconeixent que ja teníem un model més competencial que la resta. El primer que s’ha de fer és reformar els temaris de batxillerat, i després tocarà la selectivitat. Òbviament, la configuració dels currículums acadèmics de batxillerat hi influirà, però han de treballar durant dos anys per assolir la millor formació, no per fer la selectivitat. S’han de formar, i la conseqüència és fer les proves d’accés a la universitat. Un pas rere l’altre, perquè quan es fan reformes en l’àmbit educatiu s’han de fer de manera molt pausada i rigorosa, escoltant tothom, i que constitueixin una millora respecte al que hi havia.

Sí, marca objectius sense donar marge a les universitats per aplicar-los, i amb un impacte econòmic que hem xifrat en 67 milions, sense establir-hi acompanyament pressupostari. És molt deslleial governar fent lleis des de Madrid, perquè les universitats poden estar d’acord en els objectius però els treus autonomia, i el seu camí l’han de traçar elles. Aquest no és el camí, i a més el model d’universitat és el de sempre, no reconeix els graus de 180 crèdits... A les universitats catalanes els costa sentir-se reconegudes en la llei.

Sí, el problema és que Europa perd una mica de pes en relació amb la Xina i els Estats Units. Cal reforçar el finançament, però també treballar en una política per enfortir les aliances internacionals amb altres sistemes universitaris, i en aquest sentit la conselleria finalment té un pla d’internacionalització amb personal que el podrà executar, amb les polítiques que fan les mateixes universitats.

No, el pla consisteix a veure quins elements necessites: si cal una modificació informativa, què falta perquè vinguin estudiants o professors internacionals, quins programes pots activar, quins s’han de repensar dels que ja hi ha, si s’han de doblar esforços econòmics… Els camins per reforçar tot això poden ser diferents i hi hem de treballar. Pensa que tenim el CIC, però hi ha diverses comissions en què estan representades les universitats i s’hi pacten temes sectorials, com la recerca, el català, la docència…, i això només existeix a Catalunya.

El primer que necessitem és que el govern espanyol elimini la taxa de reposició del professorat universitari, que està en el 120%. I, després, augmentar el finançament. El que estem fent és treballar i conèixer el dibuix de cada universitat i la diversitat de personal, professors i centres de recerca per fer un pla de xoc per protegir aquest talent, reforçar el relleu generacional i lluitar contra la precarització. Si tens 150 falsos associats i pots fer una convocatòria de 150 places d’una figura no tan precaritzada, per exemple, això anirà bé. La vida universitària és complexa; per exemple, en tipologia de contractes hi ha moltes vies i cada universitat té una posició. Les polítiques de personal són diferents, i també han de fer autocrítica sobre quina no els ha acabat d’anar bé. El que importa és fixar els objectius, però les universitats tenen autonomia i han de poder fixar com ho fan. Només fa falta, això sí, aquesta visió de sistema, la cooperació i el consens.

De fet ja hi és, però no està prou reconegut. Cal que ho estigui més pel que fa a acreditacions i mèrits, que hi hagi programes específics de millora de la transferència, com un d’Icrea en què estem treballant per fer venir talent de recerca... Ara tinc un pla tancat amb l’objectiu de millorar la transferència, i hi ha diversos camins i accions per aconseguir l’objectiu.

La llei de la ciència de Catalunya serà un bon element perquè estructura i marca uns nivells de finançament que seran bons. Aquí ens venen a fitxar investigadors perquè som un país potent, però també hem de ser capaços de retenir el talent i donar oportunitats, i això també depèn del finançament. La llei de la ciència és una bona base per posar més elements sobre la taula per atraure i recuperar talent, i fer que no marxi. El finançament és important perquè els sous dels investigadors a fora són molt elevats i necessitem que es puguin sentir reconeguts. Si ens comparem amb Europa, comparem-nos-hi amb tot, també amb el sou. I amb la col·laboració publicoprivada: no tot es pot basar en finançament públic, les empreses del país també han d’augmentar la inversió en recerca, desenvolupament i innovació. Al final, el govern pot augmentar el diner públic, però el canvi important si mirem els rànquings és l’augment de la inversió privada. Per això, al Grup Horitzó d’assessors, que hem creat per mirar lluny, hi ha empreses com el Grup Torres i Metalquimia, que tenen aquest compromís amb l’R+D+I.

Hem aprovat un protocol per garantir els drets lingüístics, que no existia, i ara les universitats cada tres mesos ens passen informe per saber el grau d’incidència. Si hi ha hagut algun cas de vulneració del règim lingüístic, s’ha corregit i se n’han buscat les causes; ara implementarem mecanismes de traducció simultània perquè no calgui canviar la llengua a les aules… El pla d’enfortiment va acompanyat de dotació pressupostària, i al setembre hi haurà una reunió de comissió de seguiment de l’execució. Els vicerectors de política lingüística et diuen que per fi tenen un pla que els empodera per poder fer política! Això s’ha pactat i n’anirem veient els resultats, en farem el seguiment a través de la comissió de política lingüística del CIC.

Vam fer una convocatòria dels grups de recerca consolidats, i per primera vegada reconeixen la recerca feta en català i amb perspectiva de país. Ateses les condicions de precarietat que tenen, els investigadors han de ser pràctics, i llavors també hem de potenciar amb suport institucional que el català sigui llengua de recerca. En aquest sentit, també hi ha la iniciativa de crear revistes en català que facin de mirall dels papers publicats en anglès amb les revistes indexades. Això pot ajudar a fer arribar el català científic.

La Xarxa Vives és una aliança de les 22 universitats dels territoris de parla catalana, que és una potència en si mateixa. Que pugui fer programes com el Joan Fuster de mobilitat, que pugui reforçar espais de col·laboració en l’àmbit de la transferència o espais de relació entre els estudiants és bo, perquè amb aquestes aliances en clau de posicionament internacional reforces la connexió, que és natural, perquè ens uneix una llengua i una manera de fer. Les universitats catalanes formen part de moltes associacions internacionals, però, d’aquesta, em sembla que no se’n treu prou profit. Té una estructura muntada, que de fet ja existeix i està treballant en l’àmbit no només de llengua i cultura, sinó també de recerca i transferència.

Si arribem aquí, és perquè ja hi ha un espai de converses en què demanem, i el sistema universitari català també s’hi ha compromès, entrar a formar part de la Universitat Catalana d’Estiu. Això és una bona notícia, el departament hi creu i hi està treballant, perquè pugui ser rellançada com un espai d’influència internacional del sistema d’universitats de llengua catalana. És una oportunitat que podem treballar més i millor.

De la mateixa manera que l’extrema dreta es mou en molts àmbits, també ho fa en l’universitari. Ho he exposat com a alerta per estar amatents a la defensa dels drets i llibertats d’universitats que podem pensar políticament diferent, però la salvaguarda de drets i llibertats és un dels valors democràtics absolutament indispensables.

La política no s’ha caracteritzat per l’estabilitat en els darrers anys. En el meu cas, tinc molt clar que l’encàrrec del meu partit va ser que fes de consellera de Recerca i Universitats i a això em dedico, de manera exclusiva i amb tota la força. Hi estic totalment concentrada. És veritat que hi ha un acord de govern i és normal que el meu partit faci avaluació dels pactes, tots els acords s’han d’avaluar, també per un tema de rendició de comptes i avaluació democràtica. Allà es poden advertir quins aspectes s’han de millorar, i això és el que s’està plantejant.

Fa falta un full de ruta independentista. En l’acord de govern es demanava una direcció estratègica de l’independentisme per avançar, i a mi m’agrada bastir més ponts i provocar més unió que desunió, perquè crec que és el que volen els votants. Junts fa temps que demana que s’hauria de complir l’acord de tenir una direcció estratègica.

La posició de Junts és clara des de fa temps. Hi ha una proposta per a la taula de diàleg i no ha canviat la seva posició. En tot cas, la taula ha de ser de negociació i s’hi ha de parlar de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació de Catalunya.