La llengua alemanya, tan plena de vocables llargs i envitricollats, té un mot, doppelgänger, que significa literalment “el doble que camina”, i que ha donat peu a moltíssimes expressions artístiques al llarg de la història. El cinema, sense anar més lluny, ens n’ha ofert un bon grapat d’exemples, des de Vértigo, de Hitchcock, fins a Persona, de Bergman, passant per La invasió dels lladres de cossos, de Don Siegel. Guions reflexius, de suspens, de terror o de ciència-ficció s’han inspirat en aquest mite arcaic, molt sovint tintat de malastrugança. Molt abans i a través dels segles, genis literaris com Plaute, Shakespeare i Molière van recrear la figura del sòsia. Els cercles de poder també han fet servir la figura del doble, amb motivacions molt menys creatives. Mandataris i oligarques d’arreu –com més autocràtics, més paranoics– han disposat de persones amb una semblança important que els han substituït en previsió d’eventuals atemptats. El concepte de sòsia també ha generat diverses llegendes urbanes i teories conspiratives, com la no mort d’Elvis Presley i la fugida de Hitler a l’Argentina després de simular el seu suïcidi.

A banda d’aquests casos, fins no fa gaire l’existència de persones molt semblants físicament no passava de ser una anècdota curiosa, i qui més qui menys ha sentit dir que han conegut algú altre que era “clavat” a un mateix. A les xarxes hi ha enfilalls que aparellen i encaren fotografies de famosos en funció de les seves característiques facials, i n’hi ha de ben impactants. Ara, però, la ciència ha decidit estudiar aquest fenomen amb més rigor i ha fet descobertes revolucionàries, que podrien acabar tenint aplicacions mèdiques.

Manel Esteller, reputat investigador de l’Icrea, catedràtic de genètica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i una autoritat mundial en epigenètica del càncer, explica que han recopilat material biològic de diverses parelles de persones molt semblants físicament i que a partir d’aquesta informació s’ha pogut elaborar un estudi que hi ha trobat coincidències més enllà de l’aparença. El treball, que entre d’altres ha rebut el suport del programa Cerca de la Generalitat i de la Fundació Josep Carreras, ha emprat algoritmes de reconeixement facial i eines d’intel·ligència artificial per concloure que persones amb trets molt semblants comparteixen genotips comuns. Tot plegat incideix en el debat etern sobre si el que som i el que ens defineix en realitat s’hereta o si, per contra, s’adquireix al llarg de la vida, i obre la porta a noves línies d’investigació científica.

L’expansió d’internet i la compartició global d’imatges ha facilitat l’estudi, que es va engegar a partir de la feina fotogràfica de François Brunelle i la seva sèrie I’m not a look-alike, iniciada el 1999 i que reuneix més de 250 parelles amb semblances increïbles provinents d’una trentena de ciutats.

De tots aquests duets, els científics en van reclutar 32, que van omplir un qüestionari biomètric exhaustiu, que també recollia detalls sobre el seu estil de vida, i es van cercar elements de semblança emprant tres sofisticats mètodes de reconeixement facial. De les 32 parelles, la meitat, és a dir, 16, van resultar extremament semblants segons els paràmetres de les tres metodologies, i 9 d’aquestes 16 es podien considerar “ultradobles”, és a dir, pràcticament indistingibles.

“El que hem fet és recopilar el mateix material biològic d’aquests individus extremament semblants i després hem analitzat la seva seqüència d’ADN (genoma), el seu perfil epigenètic (mecanismes de regulació del genoma) i la seva composició de microbis (microbioma)”, explica Esteller, que revela que van descobrir que “els dobles humans comparteixen variacions similars del seu ADN, particularment en relació amb gens involucrats en la formació de la boca, el nas, els ulls, la barbeta i el front”.

Així, per exemple, si bé en el cas del microbioma les coincidències eren escasses, l’estudi sí que detecta que aspectes com el microbioma oral, relacionats amb l’obesitat i el greix a la cara, podrien acabar tenint a veure amb les semblances més evidents. “Va ser curiós comprovar –indica Esteller– que la semblança d’aquestes parelles de dobles no sols se cenyia a les característiques facials sinó que, a més d’afectar altres propietats físiques, com l’alçada i el pes, també s’estenia a certs trets de caràcter i comportament”, com ara el tabaquisme i l’educació.

Segons el científic, “com que la població humana és actualment de 7.900 milions, és cada vegada més probable que es produeixin aquestes repeticions”. Entre les línies de recerca que s’obren a partir d’aquest estudi, Esteller en destaca dues: “Proporciona les bases perquè, a partir de l’anàlisi de la imatge i la forma de la cara, es puguin diagnosticar malalties genètiques, i segon, permet a partir d’una mostra d’ADN desconeguda reconstruir el rostre de la persona a la qual pertany aquest material genètic, un dels grans desitjos de la medicina forense i criminalística.”

L’estudi, en què, a més d’Esteller, han participat diversos investigadors i científics de primera línia, s’ha publicat a la revista científica Cell Reports, amb el títol Look-alike humans identified by facial recognition algorithms show genetic similarities. Entre les limitacions que admeten els seus responsables, hi ha el fet que la mostra utilitzada és petita i que de moment no permet anàlisis estadístiques a gran escala, i també que les persones estudiades eren majoritàriament d’origen europeu, per la qual cosa caldria ampliar i diversificar aquesta mostra per obtenir resultats encara més concloents.